(Criteris de cinema és un bloc del grup Panorames de cinema)

Girlhood

Bande de filles 2014 Céline Sciamma
Karidja Touré, Assa Sylla, Lindsay Karamoh, Marietou Touré

Als anys 70 del segle passat, les teòriques Angela McRobbie i Jennifer Garber van criticar molt la manca d'atenció que patien les noies als estudis sobre cultures juvenils que començaven a desenvolupar-se a la Gran Bretanya. Quan es tractava d'analitzar l'articulació identitària cultural en contraposició a l'imaginari dominant, les xicotes o desapareixen del mapa o se les reduïa a simples arquetips.

L'apreciació de McRobbie i Garber es pot estendre a la representació, als mitjans de comunicació, dels joves com a col·lectiu. La "pandilla" -la colla d'adolescents de barri- ha estat, també al cinema, un espai de socialització tradicionalment masculí.

Els dos primers llargmetratges de Céline Sciamma van desenvolupar el tema del despertar a la sexualitat, tant recurrent, sobretot, en els realitzadors més joves; però plantejat des de perspectives allunyades de l'heteronormatiu. A Lliris d'aigua (Naissance des pieuvres, 2007), la protagonista s'enamora de la capitana de l'equip de natació sincronitzada. A Tomboy (2011), Laure se sent còmode amb el seu aspecte andrògin i no desautoritza ni corregeix a aquells que la prenen per un xicot. Amb aquest tercer llargmetratge, torna a apropar-se a les experiències adolescents poc tractades a la pantalla. Però aquí la invisibilitat té a veure amb les constants socioeconòmiques: les protagonistes són noies dels banlieues (suburbis) parisencs.

Girlhood comença quan el camí de Marienne es troba en l'últim any de l'escola i la conviden a apuntar-se a formació professional, tot i que ella, el que vol, és anar a l'Institut; i amb el mirall de futur de la seva mare netejant a un hotel de luxe. Tant dins com fora de casa, l'autoritat la imposen els homes, i ella connecta amb un grup de noves amigues. La seva entrada en aquest grup segueix els rituals propis d'un escamot de carrer: s'ha de canviar de nom, pentinar de manera que la seva procedència resti amorosida i realitzar canvis de vestit. La dinàmica és l'habitual: compren juntes, marquen territori, rivalitzen.

Aquest tercer llargmetratge de Sciamma pot identificar-se amb la seva voluntat de fer una pinzellada sobre aquests col·lectius de barri. Sense caure en les constants del cinema sociològic, la pel·lícula ens parla d'un apropament a l'adolescència femenina més enllà de les circumstàncies concretes de les protagonistes. En aquest sentit, per exemple, l'escena en què les 4 amigues canten Diamonds de Rihanna és un moment d'afirmació absoluta.

Cap comentari:

Publica un comentari