(Criteris de cinema és un bloc del grup Panorames de cinema)

Deute d'honor

The homesman 2014 Tommy Lee Jones
Tommy Lee Jones, Hilary Swank.

Després de la molt celebrada i poc vista Los tres entierros de Melquíades Estrada, Jones dirigeix aquesta pel·lícula aspra, tossuda i, per moments, grollera; però també dotada d'una mirada al món plena de comprensió per la bogeria que ens envolta.

És un western, i no només perquè hi surtin cavalls i espais oberts, paisatges desolats i bonics. No, és un western, i dels bons, perquè parla d'un moment i un lloc on la llei i l'ordre -o sigui, l'Estat- no han arribat i cadascú fa justícia pel seu compte. Dels dos personatges protagonistes, ella és l'ordre, la cultura, la civilització; i ell, el cinisme i la supervivència, l'individu per damunt de tot.

I és que la bogeria és al cor d'una pel·lícula que comença com La reina d'Àfrica per convertir-se en Apocalypse now, un viatge sense sentit al cor de l'horror i la tragèdia.

Jones és un cineasta humanista que, com Clint Eastwood en el seu moment, desmenteix la seva imatge de tipus dur, estòlid, tot mostrant una sensibilitat insòlita en els retrats femenins. Així doncs, The homesman és una absoluta raresa: la seva aparença clàssica d'invocació de les formes d'un cine que es pren el seu temps per comprendre els seus personatges en el context d'un gènere que ha passat tot tipus de revisions mèdiques, amaga un experiment prou radical, narrativament imprevisible -hi ha un cop de guió que esquinça la pel·lícula per la meitat- i completament alèrgica a qualsevol temptació de restitució dels mites del western.

(A partir de comentaris de Salvador Llopart i Sergi Sánchez.)

A l'est de l'Edèn

East of Eden 1955 Elia Kazan
James Dean, Julie Harris, Raymond Massey, Burl Ives.

Tot i que aquest film consta com una adaptació dela novel·la homònima de John Steinbeck, Elia Kazan es va limitar a utilitzar les vuitanta darreres pàgines del llibre com un substrat de la seva versió cinematogràfica.

La frontera entre el bé i el mal, respectivament identificats en la figura dels dos fills del protagonista, es dilueix en el film a mesura que avança la narració, segons uns motllos que trencaven el maniqueïsme imperant a l'ambient d'aquells anys de tensió política.

Kazan pretenia diluir al màxim aquesta frontera i James Dean fou el gran eix que ho va permetre. El seu caràcter insegur, immadur i incomplet es va convertir en un símbol generacional aplaudit per tots els joves nordamericans. Al bell mig d'una simfonia de colors estridents, però dotats d'una particular significació dramàtica i de conflictes psicològics, el personatge del fill díscol va esdevenir tota una preconició de la prematura mort de Dean.

El desafiament: Frost contra Nixon

Frost/Nixon 2008 Ron Howard
Frank Langella, Michael Sheen, Kevin Bacon

Autor excepcional per donar força i entitat dramàtica a les zones del poder, Peter Morgan va estrenar la primera obra teatral Frost-Nixon -quan encara resonaven les constants de The queen (Stephen Frears, 2006)- amb les entrevistes on David Frost (paradigma del nou periodisme mediàtic) va aconseguir que Richard Nixon restés a l'abast de l'opinió pública, en un clímax de generosa profusió lectora.

Per un costat, aquesta és una història d'èpica grupal en la consecució de l'èxit en una missió gairebé impossible. Per una altra, és la crònica d'un duel anunciat, on els contrincants no saben mesurar les seves forces, però es reconeixen com a anomalies necessitades de reducció. Finalment, és una mirada rellevant a un punt d'inflexió de la història del periodisme: aquesta fou una època en què un primer pla dirà més que mil paraules; malgrat que, encara, es necessitaven les mil paraules per tal que la imatge fos possible.

És lògic desconfiar de Ron Howard per maniobrar aquest material tan delicat, però val a dir que aconsegueix, amb l'habilitat del mateix Frost, un treball modèl·lic amb sentit de l'espectacle.

(Jordi Costa)

B. La pel·lícula

B 2015 David Ilundain
Pedro Casablanc, Manolo Solo

L'origen d'aquesta pel·lícula és teatral. No pas pel llibret de Jordi Casanovas (Ruz-Bárcens, que es va estrenar al Teatro del Barrio, sota la direcció d'Alberto San Juan) sinó perquè reprodueix uns fets que, per moments, semblen teatre pur. Teatre de l'absurd, del pànic, teatre surrealista.

El que explica la pel·lícula, de tots coneguts, va crear indignació -i un bon troç de fascinació- per la singularitat del personatge, que sembla sortit d'una novel·la de Mario Puzo. Són sentiments que s'aconsegueixen al posar imatges de la transcripció d'aquesst interrogatori. És una peça de càmera, on el realitzador juga amb un escenari únic. Planificat prescindint de lluiments, propablement per demostrar que no hi ha espai físic per moure's -i no ho necessita. El ritme que marquen els diàlegs entre els dos actors són un mecanisme d'alta rellotgeria.

La composició que es fa de Luis Bárcenas no és pas com l'hem vist en els mitjans de comunicació, doncs això seria un exercici de mimetisme, sinó més aviat una gesticulació: en cada paraula i en cada moviment mínim ammb els braços s'aconsegueix congelar el temps i remarcar aquest caràcter de farsa que té aquesta xarxa de corrupció. El rigor de la proposta és com aixecar acta d'un afer que cal tenir present a la memòria, d'una època negra. Cinema de testimoni, més necessari ara que mai.

(Inspirat en un text de Fernando Bernal.)

Girlhood

Bande de filles 2014 Céline Sciamma
Karidja Touré, Assa Sylla, Lindsay Karamoh, Marietou Touré

Als anys 70 del segle passat, les teòriques Angela McRobbie i Jennifer Garber van criticar molt la manca d'atenció que patien les noies als estudis sobre cultures juvenils que començaven a desenvolupar-se a la Gran Bretanya. Quan es tractava d'analitzar l'articulació identitària cultural en contraposició a l'imaginari dominant, les xicotes o desapareixen del mapa o se les reduïa a simples arquetips.

L'apreciació de McRobbie i Garber es pot estendre a la representació, als mitjans de comunicació, dels joves com a col·lectiu. La "pandilla" -la colla d'adolescents de barri- ha estat, també al cinema, un espai de socialització tradicionalment masculí.

Els dos primers llargmetratges de Céline Sciamma van desenvolupar el tema del despertar a la sexualitat, tant recurrent, sobretot, en els realitzadors més joves; però plantejat des de perspectives allunyades de l'heteronormatiu. A Lliris d'aigua (Naissance des pieuvres, 2007), la protagonista s'enamora de la capitana de l'equip de natació sincronitzada. A Tomboy (2011), Laure se sent còmode amb el seu aspecte andrògin i no desautoritza ni corregeix a aquells que la prenen per un xicot. Amb aquest tercer llargmetratge, torna a apropar-se a les experiències adolescents poc tractades a la pantalla. Però aquí la invisibilitat té a veure amb les constants socioeconòmiques: les protagonistes són noies dels banlieues (suburbis) parisencs.

Girlhood comença quan el camí de Marienne es troba en l'últim any de l'escola i la conviden a apuntar-se a formació professional, tot i que ella, el que vol, és anar a l'Institut; i amb el mirall de futur de la seva mare netejant a un hotel de luxe. Tant dins com fora de casa, l'autoritat la imposen els homes, i ella connecta amb un grup de noves amigues. La seva entrada en aquest grup segueix els rituals propis d'un escamot de carrer: s'ha de canviar de nom, pentinar de manera que la seva procedència resti amorosida i realitzar canvis de vestit. La dinàmica és l'habitual: compren juntes, marquen territori, rivalitzen.

Aquest tercer llargmetratge de Sciamma pot identificar-se amb la seva voluntat de fer una pinzellada sobre aquests col·lectius de barri. Sense caure en les constants del cinema sociològic, la pel·lícula ens parla d'un apropament a l'adolescència femenina més enllà de les circumstàncies concretes de les protagonistes. En aquest sentit, per exemple, l'escena en què les 4 amigues canten Diamonds de Rihanna és un moment d'afirmació absoluta.

Del revés

Inside out 2015 Pete Docter, Ronaldo Del Carmen

"Tot va començar quan la meva filla va fer 11 anys i va passar de ser una nena molt alegre a ser més reservada. ¿Què li passa pel cap a una noia d'aquesta edat? Probablement, no hi ha cap pare que no s'hagi preguntat alguna vegada una qüestió d'aquesta envergadura, però pocs han mirat de contestar-la." Fa 6 anys, Pete Docter, per donar resposta a la pregunta, va imaginar la ment d'una nena i va dibuixar les seves emocions. Es tracta d'un viatge al cervell humà ple de color, bromes, i una mica de melanconia, amb què se'ns explica com funciona l'aprenentatge cognitiu i com ens afecta el nostre intricat sistema emocional.

El primer pas del procés de realizació "fou anar a la recerca d'assessorament científic sobre els mecanismes cognitius del cervell, així que es va arribar a escollir les 6 emocions bàsiques proposades pel psicòleg Paul Ekman -alegria, tristesa, por, ira, fàstic i sorpresa; encara que, a l'últim moment, vam prescindir de la sorpresa, perquè ens va semblar que era massa similar a la por."

Per donar cos a aquesta amalgama emocional, Docter tenia molt clar que calia experimentar amb el dibuix. "Teniem la necessitat d'anar una mica més enllà amb l'animació, de buscar formes impossibles, i vam trobar en els gestos del cartoon clàssic idees per crear unes figures per a les emocions."

A Del revés, les emocions no són només caricatures, sinó també estructures més abstractes i, alhora, més senzilles. "Calia aconseguir plasmar com sentim les emocions en tota la seva puresa. D'aquesta manera, l'alegria pot equiparar-se a un estel, a una explosió; la tristesa, a una llàgrima; l'ira, a un maó vermell; la por, a una forma nerviosa i incerta; i, el fàstic, a un triangle verd, un arbre de bròquil."

Cinc formes i cinc emocions que fan que la nena protagonista es comporti com un angelet o, en ocasions, com el pitjor dels diables.

No és gaire habitual que una pel·lícula d'animació sintonitzi amb la neuropsicologia, però l'esperit creatiu a l'hora d'abordar qüestions complexes caracteritza Pixar des que van estrenar Toy story. I no deixa de ser curiós que, mentre l'estudi d'animació s'atreveix amb conceptes sofisticats, la ficció de Hollywood pren el camí invers.

Bernie

Bernie 2011 Richard Linklater
Jack Black, Shirley MacLaine, Matthew McConaughey

Fins ara, els personatges dels films de Richard Linklater pasejaven, discutien i fugien del compromís -mecanisme econòmic capitalista- no consumint. En el cas de Bernie, es tracta d'un pobre home que no agrada al sistema per una coherència que rebutja el fet d'esdevenir un corrupte. Les arrels del cinema de Linklater les trobem en el cinema americà, però amb sintonies europees, i això, per molts, és una provocació. En la intervenció política marca el camí, tant en la forma com en el fons.

El de Bernie, doncs, no és el Linklater a que estem acostumats, el que arrenca un troç de vida a cada pel·lícula com si fos un gerani i ens l'ofereix concentrat en dues hores i mitja de metratge, igual que si hagués fet un cub d'espinacs després d'haver segat tota l'herba dels Alps. A grans trets, aquesta vegada ens parla de mort i no pas de vida. Bernie sembla un capítol d'A dos metres sota terra dirigit per Herzog: una comèdia d'humor necròfil, barrejat amb episodis de gerontofilia i amb un protagonista que és un rosari de patologies. És, amb diferència, el més incòmode que li hem vist dirigir en 30 anys.

Probablement, Boyhood hagi demostrat que el tema més important per en Richard Linklater sigui el temps. El temps, com passa, què fa amb nosaltres, què fem per coincidir am ell. Aquesta indagació ja la teníem a tres de les pel·lícules anteriors: Abans de l'albada, Abans de la tarda i Abans del capvespre.

Doncs bé, Bernie inclou aquesta constant en la seva trama. A la primera seqüència, el protagonista s'enfronta a un cadàver i ensenya al seu auditori el procediment per maquillar-lo i, així, per preparar-lo per un trànsit elegant al més enllà. Posteriorment, al cos argumental, assumeix una relació amb una dona més gran que ell. Tot fa pensar, al principi, que estem davant d'una comèdia negra sobre una persona que treballa dissimulant la mort i la seva relació amb aquesta dona gran, que ja és àvia, i a prop d'aquest atzucac; tot plegat, al bell mig de l'Amèrica profunda i, fins i tot, provinciana. Podríem prendre Bernie, doncs, com un retrat demencial de la terra pàtria del director, Texas, i sobretot de la ciutat de Carthage.

Però no, Bernie és una obra molt diferent. La història ens parla, és cert, de les vídues d'aquesta ciutat, senyoretes conservadores amb rendes i més rendes, que passen la tercera edat en unes mansions com mausoleos, on els salons encatifats estan plens de trofeus de caça i taxidèrmia. Totes tenen el mateix heroï, en Bernie, un organitzador de funerals que canta a les misses de l'esglèssia evangèlica i es dedica a consolar-les després d'haver sepultat els seus marits. És llefiscós i, alhora, ingenu; pervérs i, alhora, tendre, com el Joaquin Phoenix en un dels seus treballs sota les ordres de Paul Thomas Anderson. I heus aquí el quid de la qüestió.

El fet que estem davant d'una història inspirada en fets reals i que Linklater introdueix personatges que comenten la trama, no és un dispositiu per agilitzar la narració. Es tracta d'establir una distància, de deixar ben clar que aquesta història és una recreació i, conseqüentment, pot explicar-se d'una altra manera. El narrador és un observador del temps i el distribueix, el reparteix entre els que poden explicar alguna cosa i tothom que sap sobre el tema. El resultat és aquest aspecte a la vegada costumista i estilitzat, com si esdevingués reflectit en el temps, malgrat que ens sorprén la proximitat i l'emoció que provoca.

Bernie és una tragèdia, una gran tragèdia americana, perquè mostra un personatge la vida del qual esdevé plena dels grans mites de la societat capitalista: treball, família, bondat... I se'ls menja sense remei.

Linklater no jutja al personatge, però força a l'espectador a fer-ho, i això és de tenir molta mala bava. Bernie no sembla un playboy tipus William Holden a Sunset Boulevard. Ell simplement té cura de les vídues, les maquilla i els treu els pèls de la barba, amb pincetes, com si fossin cadàvers farcits de cotó per a la vetlla. Els veïns l'adoren, fins i tot després que cus a trets una senyora i la posa al congelador, entre bosses de pèssols i peces de carn. Un ciutadà abnegat i bon cristià... Culpable o innocent? Nosaltres mateixos!