The homesman 2014 Tommy Lee Jones
Tommy Lee Jones, Hilary Swank.
Després de la molt celebrada i poc vista Los tres entierros de Melquíades Estrada, Jones dirigeix aquesta pel·lícula aspra, tossuda i, per moments, grollera; però també dotada d'una mirada al món plena de comprensió per la bogeria que ens envolta.
És un western, i no només perquè hi surtin cavalls i espais oberts, paisatges desolats i bonics. No, és un western, i dels bons, perquè parla d'un moment i un lloc on la llei i l'ordre -o sigui, l'Estat- no han arribat i cadascú fa justícia pel seu compte. Dels dos personatges protagonistes, ella és l'ordre, la cultura, la civilització; i ell, el cinisme i la supervivència, l'individu per damunt de tot.
I és que la bogeria és al cor d'una pel·lícula que comença com La reina d'Àfrica per convertir-se en Apocalypse now, un viatge sense sentit al cor de l'horror i la tragèdia.
Jones és un cineasta humanista que, com Clint Eastwood en el seu moment, desmenteix la seva imatge de tipus dur, estòlid, tot mostrant una sensibilitat insòlita en els retrats femenins. Així doncs, The homesman és una absoluta raresa: la seva aparença clàssica d'invocació de les formes d'un cine que es pren el seu temps per comprendre els seus personatges en el context d'un gènere que ha passat tot tipus de revisions mèdiques, amaga un experiment prou radical, narrativament imprevisible -hi ha un cop de guió que esquinça la pel·lícula per la meitat- i completament alèrgica a qualsevol temptació de restitució dels mites del western.
(A partir de comentaris de Salvador Llopart i Sergi Sánchez.)
És un western, i no només perquè hi surtin cavalls i espais oberts, paisatges desolats i bonics. No, és un western, i dels bons, perquè parla d'un moment i un lloc on la llei i l'ordre -o sigui, l'Estat- no han arribat i cadascú fa justícia pel seu compte. Dels dos personatges protagonistes, ella és l'ordre, la cultura, la civilització; i ell, el cinisme i la supervivència, l'individu per damunt de tot.
I és que la bogeria és al cor d'una pel·lícula que comença com La reina d'Àfrica per convertir-se en Apocalypse now, un viatge sense sentit al cor de l'horror i la tragèdia.
Jones és un cineasta humanista que, com Clint Eastwood en el seu moment, desmenteix la seva imatge de tipus dur, estòlid, tot mostrant una sensibilitat insòlita en els retrats femenins. Així doncs, The homesman és una absoluta raresa: la seva aparença clàssica d'invocació de les formes d'un cine que es pren el seu temps per comprendre els seus personatges en el context d'un gènere que ha passat tot tipus de revisions mèdiques, amaga un experiment prou radical, narrativament imprevisible -hi ha un cop de guió que esquinça la pel·lícula per la meitat- i completament alèrgica a qualsevol temptació de restitució dels mites del western.
(A partir de comentaris de Salvador Llopart i Sergi Sánchez.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada