Prima della rivoluzione 1964 Bernardo Bertolucci
Adriana Asti, Francesco Barilli
.jpg)
La filmografia del cineasta parmesà es desenvolupa entre dues constants complementàries: Marx i Freud.
El protagonista d'aquest film és un jove que es debat entre la participació en una dinàmica organitzada per a assolir la revolució cultural, i les constants d'una vida ben armonitzada amb les solucions d'arrel burgesa. Tot plegat amanit amb la relació amb un professor comunista que esdevé l'equivalent a una dependència edípica.
Abans de la revolució va ser un film profètic: parlava intuïtivament dels fets del maig de París quatre anys abans que es produïssin; però també mirava enrera a la recerca d'una identitat cultural retrobada a La cartoixa de Parma d'Stendhal.
Poc després, Bertolucci iniciaria la seva liquidació sistemàtica de figures paternes -des d'El conformista a L'estrategia de l'aranya, passant per la celebèrrima L'últim tango a París-, però abans va establir les bases d'un món propi en el qual es podien identificar molts espectadors de l'època.
Quan, al 1964, el cineasta italià extreia el títol del seu segon llargmetratge de la frase de Talleyrand que diu que "qui no ha viscut abans de la revolució no coneix la dolçor de viure!", no pensava, evidentment, en els temps que corren actualment.
El protagonista d'aquest film és un jove que es debat entre la participació en una dinàmica organitzada per a assolir la revolució cultural, i les constants d'una vida ben armonitzada amb les solucions d'arrel burgesa. Tot plegat amanit amb la relació amb un professor comunista que esdevé l'equivalent a una dependència edípica.
Abans de la revolució va ser un film profètic: parlava intuïtivament dels fets del maig de París quatre anys abans que es produïssin; però també mirava enrera a la recerca d'una identitat cultural retrobada a La cartoixa de Parma d'Stendhal.
Poc després, Bertolucci iniciaria la seva liquidació sistemàtica de figures paternes -des d'El conformista a L'estrategia de l'aranya, passant per la celebèrrima L'últim tango a París-, però abans va establir les bases d'un món propi en el qual es podien identificar molts espectadors de l'època.
Quan, al 1964, el cineasta italià extreia el títol del seu segon llargmetratge de la frase de Talleyrand que diu que "qui no ha viscut abans de la revolució no coneix la dolçor de viure!", no pensava, evidentment, en els temps que corren actualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada