(Criteris de cinema és un bloc del grup Panorames de cinema)

Bernie

Bernie 2011 Richard Linklater
Jack Black, Shirley MacLaine, Matthew McConaughey

Fins ara, els personatges dels films de Richard Linklater pasejaven, discutien i fugien del compromís -mecanisme econòmic capitalista- no consumint. En el cas de Bernie, es tracta d'un pobre home que no agrada al sistema per una coherència que rebutja el fet d'esdevenir un corrupte. Les arrels del cinema de Linklater les trobem en el cinema americà, però amb sintonies europees, i això, per molts, és una provocació. En la intervenció política marca el camí, tant en la forma com en el fons.

El de Bernie, doncs, no és el Linklater a que estem acostumats, el que arrenca un troç de vida a cada pel·lícula com si fos un gerani i ens l'ofereix concentrat en dues hores i mitja de metratge, igual que si hagués fet un cub d'espinacs després d'haver segat tota l'herba dels Alps. A grans trets, aquesta vegada ens parla de mort i no pas de vida. Bernie sembla un capítol d'A dos metres sota terra dirigit per Herzog: una comèdia d'humor necròfil, barrejat amb episodis de gerontofilia i amb un protagonista que és un rosari de patologies. És, amb diferència, el més incòmode que li hem vist dirigir en 30 anys.

Probablement, Boyhood hagi demostrat que el tema més important per en Richard Linklater sigui el temps. El temps, com passa, què fa amb nosaltres, què fem per coincidir am ell. Aquesta indagació ja la teníem a tres de les pel·lícules anteriors: Abans de l'albada, Abans de la tarda i Abans del capvespre.

Doncs bé, Bernie inclou aquesta constant en la seva trama. A la primera seqüència, el protagonista s'enfronta a un cadàver i ensenya al seu auditori el procediment per maquillar-lo i, així, per preparar-lo per un trànsit elegant al més enllà. Posteriorment, al cos argumental, assumeix una relació amb una dona més gran que ell. Tot fa pensar, al principi, que estem davant d'una comèdia negra sobre una persona que treballa dissimulant la mort i la seva relació amb aquesta dona gran, que ja és àvia, i a prop d'aquest atzucac; tot plegat, al bell mig de l'Amèrica profunda i, fins i tot, provinciana. Podríem prendre Bernie, doncs, com un retrat demencial de la terra pàtria del director, Texas, i sobretot de la ciutat de Carthage.

Però no, Bernie és una obra molt diferent. La història ens parla, és cert, de les vídues d'aquesta ciutat, senyoretes conservadores amb rendes i més rendes, que passen la tercera edat en unes mansions com mausoleos, on els salons encatifats estan plens de trofeus de caça i taxidèrmia. Totes tenen el mateix heroï, en Bernie, un organitzador de funerals que canta a les misses de l'esglèssia evangèlica i es dedica a consolar-les després d'haver sepultat els seus marits. És llefiscós i, alhora, ingenu; pervérs i, alhora, tendre, com el Joaquin Phoenix en un dels seus treballs sota les ordres de Paul Thomas Anderson. I heus aquí el quid de la qüestió.

El fet que estem davant d'una història inspirada en fets reals i que Linklater introdueix personatges que comenten la trama, no és un dispositiu per agilitzar la narració. Es tracta d'establir una distància, de deixar ben clar que aquesta història és una recreació i, conseqüentment, pot explicar-se d'una altra manera. El narrador és un observador del temps i el distribueix, el reparteix entre els que poden explicar alguna cosa i tothom que sap sobre el tema. El resultat és aquest aspecte a la vegada costumista i estilitzat, com si esdevingués reflectit en el temps, malgrat que ens sorprén la proximitat i l'emoció que provoca.

Bernie és una tragèdia, una gran tragèdia americana, perquè mostra un personatge la vida del qual esdevé plena dels grans mites de la societat capitalista: treball, família, bondat... I se'ls menja sense remei.

Linklater no jutja al personatge, però força a l'espectador a fer-ho, i això és de tenir molta mala bava. Bernie no sembla un playboy tipus William Holden a Sunset Boulevard. Ell simplement té cura de les vídues, les maquilla i els treu els pèls de la barba, amb pincetes, com si fossin cadàvers farcits de cotó per a la vetlla. Els veïns l'adoren, fins i tot després que cus a trets una senyora i la posa al congelador, entre bosses de pèssols i peces de carn. Un ciutadà abnegat i bon cristià... Culpable o innocent? Nosaltres mateixos!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada