Alas de mariposa 1991 Juanma Bajo Ulloa
Sílvia Munt, Fernando Valverde, Susana García, Laura Vaquero
Alas de mariposa és la mena de pel·lícula davant la qual un pot destacar i arribar a exaltar els indiscutibles encerts que conté o, d'altra banda, fixar-se només en les ingenuïtats i desmuntar-la, i criticar-la, fins deixar-ne ben poca cosa. El jurat del festival de Sant Sebastià va inclinar-se per la primera opció i, mogut sense dubte per una valoració de jovenesa va a apuntar-se a l'oferiment d'un compte en blanc obert al futur del cineasta basc, pels trets de sensibilitat i maduresa que hi ha al film, concedint a aquesta òpera prima la Conxa d'Or, el màxim guardó del festival.
Alas de mariposa és la història d'Ami, una nena que neix en un nucli familiar senzill i tancat. L'avi la rebutja perquè volia un nét, la mare es culpabilitza per aquest fet i el pare, que se l'estima de veritat, és un home massa senzill per imposar el seu amor i per comunicar-se amb fluïdesa amb una criatura que, a mesura que creix, esdevé més i més introvertida, reservada, dolenta. Tot aixó està contat i filmat amb imaginació i amb tremp, fent servir l'aula escolar, l'habitació, els passadissos, les pors, els sorolls i els símbols amb intenció i encert. Fins que neix un germà i l'equilibri precari del grup familiar s'esquerda. A partir d'aquí, però, quan un diria que la pel·lícula és a punt d'acabar i només en podriem parlar bé, comença una altra història, amb Ami convertida en una adolescent tenebrosa, que és un duplicat passat de rosca, tan tràgic que arriba a la desmesura, d'allò que se'ns estaba explicant.
Que la infantil fascinació d'Ami per les papallones es converteixi en fàstic pel que després anomena simplement "cues amb ales", ja explicava el canvi que Bajo Ulloa ha volgut lliurar-se a mostrar-nos amb literalitat. Que l'Ami adolescent no sàpiga estimar ni fer-se estimar, és prou clar filmant-la al llit com ho fa el director, i no calia tota la sang que això provoca. Juanma Bajo Ulloa ha fet un al·legat sobre el desamor i la incomunicació i, doncs, contra el lirisme d'estampa. I hi ha posat tanta passió i tants pocs filtres que, al final, se li ha disparat cap a la simple inversemblança. Però, com diu amb la seva acció el jurat de Sant Sebastià, cal un vot de confiança pels joves realitzadors.
Alas de mariposa és la història d'Ami, una nena que neix en un nucli familiar senzill i tancat. L'avi la rebutja perquè volia un nét, la mare es culpabilitza per aquest fet i el pare, que se l'estima de veritat, és un home massa senzill per imposar el seu amor i per comunicar-se amb fluïdesa amb una criatura que, a mesura que creix, esdevé més i més introvertida, reservada, dolenta. Tot aixó està contat i filmat amb imaginació i amb tremp, fent servir l'aula escolar, l'habitació, els passadissos, les pors, els sorolls i els símbols amb intenció i encert. Fins que neix un germà i l'equilibri precari del grup familiar s'esquerda. A partir d'aquí, però, quan un diria que la pel·lícula és a punt d'acabar i només en podriem parlar bé, comença una altra història, amb Ami convertida en una adolescent tenebrosa, que és un duplicat passat de rosca, tan tràgic que arriba a la desmesura, d'allò que se'ns estaba explicant.
Que la infantil fascinació d'Ami per les papallones es converteixi en fàstic pel que després anomena simplement "cues amb ales", ja explicava el canvi que Bajo Ulloa ha volgut lliurar-se a mostrar-nos amb literalitat. Que l'Ami adolescent no sàpiga estimar ni fer-se estimar, és prou clar filmant-la al llit com ho fa el director, i no calia tota la sang que això provoca. Juanma Bajo Ulloa ha fet un al·legat sobre el desamor i la incomunicació i, doncs, contra el lirisme d'estampa. I hi ha posat tanta passió i tants pocs filtres que, al final, se li ha disparat cap a la simple inversemblança. Però, com diu amb la seva acció el jurat de Sant Sebastià, cal un vot de confiança pels joves realitzadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada