(Criteris de cinema és un bloc del grup Panorames de cinema)

Un americà a París

An american in Paris 1951 Vincente Minnelli
Gene Kelly, Leslie Caron, Georges Güetary, Oscar Levant

"Era molt atrevit per aquella època el fet d'acabar el film amb un ballet de 12 minuts sense que fos seguit de cap diàleg. Tota la gent de l'estudi pensava que ens haviem tornat bojos però tot i així vam fer-ho". Amb aquestes paraules definia Vincente Minelli el final d'un film que contè l'essència del gènere musical.

L'estilista Minelli va partir de la cèlebre partitura de George Gershwin inspirada en la capital francesa per recrear en l'estudi un fictici Paris de cartró-pedra, ja que cap escena de la pel·lícula no està filmada més enllà dels límits de Hollywood.

Únicament es tractava de crear l'espai físic ideal per desenvolupar una minsa anècdota dramàtica centrada en els embolics sentimentals que envolten l'amistat entre un pintor i un pianista nord-americans afincats a la ciutat de les llums.

Més enllá d'aquestes coordenades geogràfiques, Un americá a Paris esdevé la perfecta síntesi entre la passió pictòrica de Minelli -recordem la seva posterior biografia de Van Gogh o la seva constant obssesió per la plasticitat dels vermells-, la brillant coreografia amb marca de fàbrica de la Metro i una impecable interpretació d'un Gene Kelly pletòric d'agilitat física i control dels moviments en les escenes de dansa.

És en l'esmentada seqüència final, on el film explota l'extraordinària plasticitat d'un gènere que havia obtingut el certificat de maduresa després d'uns origens estrictament vinculats a la tradició musical. Al final d'Un americá a Paris, la càmera s'integra plenament en la coreografia dels ballarins i estableix un perfecte equilibri rítmic suggeridor d'una inimitable capacitat imaginativa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada