B 2015 David Ilundain
Pedro Casablanc, Manolo Solo
L'origen d'aquesta pel·lícula és teatral. No pas pel llibret de Jordi Casanovas (Ruz-Bárcens, que es va estrenar al Teatro del Barrio, sota la direcció d'Alberto San Juan) sinó perquè reprodueix uns fets que, per moments, semblen teatre pur. Teatre de l'absurd, del pànic, teatre surrealista.
El que explica la pel·lícula, de tots coneguts, va crear indignació -i un bon troç de fascinació- per la singularitat del personatge, que sembla sortit d'una novel·la de Mario Puzo. Són sentiments que s'aconsegueixen al posar imatges de la transcripció d'aquesst interrogatori. És una peça de càmera, on el realitzador juga amb un escenari únic. Planificat prescindint de lluiments, propablement per demostrar que no hi ha espai físic per moure's -i no ho necessita. El ritme que marquen els diàlegs entre els dos actors són un mecanisme d'alta rellotgeria.
La composició que es fa de Luis Bárcenas no és pas com l'hem vist en els mitjans de comunicació, doncs això seria un exercici de mimetisme, sinó més aviat una gesticulació: en cada paraula i en cada moviment mínim ammb els braços s'aconsegueix congelar el temps i remarcar aquest caràcter de farsa que té aquesta xarxa de corrupció. El rigor de la proposta és com aixecar acta d'un afer que cal tenir present a la memòria, d'una època negra. Cinema de testimoni, més necessari ara que mai.
(Inspirat en un text de Fernando Bernal.)
El que explica la pel·lícula, de tots coneguts, va crear indignació -i un bon troç de fascinació- per la singularitat del personatge, que sembla sortit d'una novel·la de Mario Puzo. Són sentiments que s'aconsegueixen al posar imatges de la transcripció d'aquesst interrogatori. És una peça de càmera, on el realitzador juga amb un escenari únic. Planificat prescindint de lluiments, propablement per demostrar que no hi ha espai físic per moure's -i no ho necessita. El ritme que marquen els diàlegs entre els dos actors són un mecanisme d'alta rellotgeria.
La composició que es fa de Luis Bárcenas no és pas com l'hem vist en els mitjans de comunicació, doncs això seria un exercici de mimetisme, sinó més aviat una gesticulació: en cada paraula i en cada moviment mínim ammb els braços s'aconsegueix congelar el temps i remarcar aquest caràcter de farsa que té aquesta xarxa de corrupció. El rigor de la proposta és com aixecar acta d'un afer que cal tenir present a la memòria, d'una època negra. Cinema de testimoni, més necessari ara que mai.
(Inspirat en un text de Fernando Bernal.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada