Bande de filles 2014 Céline Sciamma
Karidja Touré, Assa Sylla, Lindsay Karamoh, Marietou Touré
Als anys 70 del segle passat, les teòriques Angela McRobbie i Jennifer Garber van criticar molt la manca d'atenció que patien les noies als estudis sobre cultures juvenils que començaven a desenvolupar-se a la Gran Bretanya. Quan es tractava d'analitzar l'articulació identitària cultural en contraposició a l'imaginari dominant, les xicotes o desapareixen del mapa o se les reduïa a simples arquetips.
L'apreciació de McRobbie i Garber es pot estendre a la representació, als mitjans de comunicació, dels joves com a col·lectiu. La "pandilla" -la colla d'adolescents de barri- ha estat, també al cinema, un espai de socialització tradicionalment masculí.
Els dos primers llargmetratges de Céline Sciamma van desenvolupar el tema del despertar a la sexualitat, tant recurrent, sobretot, en els realitzadors més joves; però plantejat des de perspectives allunyades de l'heteronormatiu. A Lliris d'aigua (Naissance des pieuvres, 2007), la protagonista s'enamora de la capitana de l'equip de natació sincronitzada. A Tomboy (2011), Laure se sent còmode amb el seu aspecte andrògin i no desautoritza ni corregeix a aquells que la prenen per un xicot. Amb aquest tercer llargmetratge, torna a apropar-se a les experiències adolescents poc tractades a la pantalla. Però aquí la invisibilitat té a veure amb les constants socioeconòmiques: les protagonistes són noies dels banlieues (suburbis) parisencs.
Girlhood comença quan el camí de Marienne es troba en l'últim any de l'escola i la conviden a apuntar-se a formació professional, tot i que ella, el que vol, és anar a l'Institut; i amb el mirall de futur de la seva mare netejant a un hotel de luxe. Tant dins com fora de casa, l'autoritat la imposen els homes, i ella connecta amb un grup de noves amigues. La seva entrada en aquest grup segueix els rituals propis d'un escamot de carrer: s'ha de canviar de nom, pentinar de manera que la seva procedència resti amorosida i realitzar canvis de vestit. La dinàmica és l'habitual: compren juntes, marquen territori, rivalitzen.
Aquest tercer llargmetratge de Sciamma pot identificar-se amb la seva voluntat de fer una pinzellada sobre aquests col·lectius de barri. Sense caure en les constants del cinema sociològic, la pel·lícula ens parla d'un apropament a l'adolescència femenina més enllà de les circumstàncies concretes de les protagonistes. En aquest sentit, per exemple, l'escena en què les 4 amigues canten Diamonds de Rihanna és un moment d'afirmació absoluta.
L'apreciació de McRobbie i Garber es pot estendre a la representació, als mitjans de comunicació, dels joves com a col·lectiu. La "pandilla" -la colla d'adolescents de barri- ha estat, també al cinema, un espai de socialització tradicionalment masculí.
Els dos primers llargmetratges de Céline Sciamma van desenvolupar el tema del despertar a la sexualitat, tant recurrent, sobretot, en els realitzadors més joves; però plantejat des de perspectives allunyades de l'heteronormatiu. A Lliris d'aigua (Naissance des pieuvres, 2007), la protagonista s'enamora de la capitana de l'equip de natació sincronitzada. A Tomboy (2011), Laure se sent còmode amb el seu aspecte andrògin i no desautoritza ni corregeix a aquells que la prenen per un xicot. Amb aquest tercer llargmetratge, torna a apropar-se a les experiències adolescents poc tractades a la pantalla. Però aquí la invisibilitat té a veure amb les constants socioeconòmiques: les protagonistes són noies dels banlieues (suburbis) parisencs.
Girlhood comença quan el camí de Marienne es troba en l'últim any de l'escola i la conviden a apuntar-se a formació professional, tot i que ella, el que vol, és anar a l'Institut; i amb el mirall de futur de la seva mare netejant a un hotel de luxe. Tant dins com fora de casa, l'autoritat la imposen els homes, i ella connecta amb un grup de noves amigues. La seva entrada en aquest grup segueix els rituals propis d'un escamot de carrer: s'ha de canviar de nom, pentinar de manera que la seva procedència resti amorosida i realitzar canvis de vestit. La dinàmica és l'habitual: compren juntes, marquen territori, rivalitzen.
Aquest tercer llargmetratge de Sciamma pot identificar-se amb la seva voluntat de fer una pinzellada sobre aquests col·lectius de barri. Sense caure en les constants del cinema sociològic, la pel·lícula ens parla d'un apropament a l'adolescència femenina més enllà de les circumstàncies concretes de les protagonistes. En aquest sentit, per exemple, l'escena en què les 4 amigues canten Diamonds de Rihanna és un moment d'afirmació absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada