Addicted to Love 1997 Griffin Dunne
Matthew Broderick, Meg Ryan, Tchéky Karyo, Kelly Preston
.jpg)
El gènere de la comèdia romàntica col·loca els seus fonaments en la distància que separa una concepció idealitzada de l'amor de la seva negació quotidiana, representada per alló que anomenem la guerra dels sexes.
Amb un referent inqüestionable, com és (Jo quina nit!) de Martin Scorsese, Addictes a l'amor pot ser la comèdia romàntica autoconscient dels 90, un treball, doncs, que intel·lectualitza fins a tal punt l'essència del gènere que potser pagarà el preu de propiciar més aviat l'estranyesa que la simpatia de l'espectador envers els sentiments dels seus protagonistes.
Un astrònom romàntic és abandonat per la seva promesa seduïda per un irritant xef de cuina francès. Convengut que l'amor es mou per les mateixes constants matemàtiques que els estels, l'antiheroi es disposa, literalment, a observar l'evolució de la nova òrbita romàntica de la seva estimada. No trigarà a fer la seva aparició l'ex-novia del xef, una perillosa psicòpata sentimental disposada a exterminar el seu amor perdut. Aquest plantejament argumental és adornat pel director amb una d'aquelles idees que donen la volta als tòpics: l'astrònom s'instal·la a la seva plataforma d'observació -una casa abandonada- amb un aparell òptic que projecta sobre les parets les escenes de la vida quotidiana de la nova parella d'amants, aconseguint traduir literalment, en imatges, la dialèctica entre el romanticisme somniat i la trista realitat a peu pla que defineix la comèdia romàntica.
Així, aquest film deixa de ser una comèdia romàntica per esdevenir una dissecció perversa del gènere que no frena fins a arribar al seu mateix cor: un cor que es revela negre i regat de bilis. En primer lloc, la càmera obscura converteix els amants abandonats en els presoners de la caverna de Plató, condemnats a contemplar una i altra vegada l'ombra de la idea d'Amor. Mès tard, la mateixa càmera obscura transforma els dos protagonistes en una parella de déus perversos capaços d'intervenir en les vides dels pobres mortals i de gaudir de les desgràcies que els provoquen.
Amb seqüencies cabdals de desbocada crueltat i amb una voluntat metalingüistica tant accentuada, Addictes a l'amor és una vital i recomanable pel·lícula, perquè, per tot el que s'ha dit, el resultat és bo, madur i transparent.
Amb un referent inqüestionable, com és (Jo quina nit!) de Martin Scorsese, Addictes a l'amor pot ser la comèdia romàntica autoconscient dels 90, un treball, doncs, que intel·lectualitza fins a tal punt l'essència del gènere que potser pagarà el preu de propiciar més aviat l'estranyesa que la simpatia de l'espectador envers els sentiments dels seus protagonistes.
Un astrònom romàntic és abandonat per la seva promesa seduïda per un irritant xef de cuina francès. Convengut que l'amor es mou per les mateixes constants matemàtiques que els estels, l'antiheroi es disposa, literalment, a observar l'evolució de la nova òrbita romàntica de la seva estimada. No trigarà a fer la seva aparició l'ex-novia del xef, una perillosa psicòpata sentimental disposada a exterminar el seu amor perdut. Aquest plantejament argumental és adornat pel director amb una d'aquelles idees que donen la volta als tòpics: l'astrònom s'instal·la a la seva plataforma d'observació -una casa abandonada- amb un aparell òptic que projecta sobre les parets les escenes de la vida quotidiana de la nova parella d'amants, aconseguint traduir literalment, en imatges, la dialèctica entre el romanticisme somniat i la trista realitat a peu pla que defineix la comèdia romàntica.
Així, aquest film deixa de ser una comèdia romàntica per esdevenir una dissecció perversa del gènere que no frena fins a arribar al seu mateix cor: un cor que es revela negre i regat de bilis. En primer lloc, la càmera obscura converteix els amants abandonats en els presoners de la caverna de Plató, condemnats a contemplar una i altra vegada l'ombra de la idea d'Amor. Mès tard, la mateixa càmera obscura transforma els dos protagonistes en una parella de déus perversos capaços d'intervenir en les vides dels pobres mortals i de gaudir de les desgràcies que els provoquen.
Amb seqüencies cabdals de desbocada crueltat i amb una voluntat metalingüistica tant accentuada, Addictes a l'amor és una vital i recomanable pel·lícula, perquè, per tot el que s'ha dit, el resultat és bo, madur i transparent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada