Aguirre, der Zorn Gottes 1972 Werner Herzog
Klaus Kinsky, Cecilia Rivera, Ruy Guerra, Helena Rojo
.jpg)
Fascinat per universos marginals que han generat films de diversos formats i estils sobre minusvalideses físiques i psíquìques, o sobre un campió de salts d'esqui preocupat pels límits dels seus vols, el realitzador alemany va trobar el seu primer personatge històric -després vindrien Kaspar Hauser o Fitzcarraldo- en aquest conqueridor castellà que es va sublevar contra Pizarro en el curs d'una expedició a l'Amazones per localitzar El Dorado.
Aquesta mítica ciutat, íntegrament construïda amb or i sortida de la imaginació dels indígenes, va estimular la cobdícia dels colonitzadors i també la seva autodestrucció. Herzog, tangencialment a la versemblança històrica, certificada pel diari de viatge escrit pel capellà de l'expedició, prefereix derivar tota la seva atenció vers el procès obsessiu desenvolupat pel protagonista en el curs d'un viatge als límits de la raó.
Klaus Kinsky, en el millor paper d'una vida artística cabdal, aporta la seva mirada enlluernada i sense fons a la composició d'un personatge que encarna simultàniament la desmesura del poder, el fanatisme patriótic i la follia de l'ambició.
En el context de la serena bellesa salvatge aportada pels escenaris naturals, en els quals la pel·lícula es va rodar, a cavall entre un tractament semidocumental i la poesia aportada per la banda sonora de Popol Vuh, els mètodes sanguinaris dels conqueridors anihilen disidents i no s'aturen davant de cap dels obstacles que s'interposen en el seu viatge sense retorn.
Precisament per aquest motiu, la fi del seu itinerari culmina en els cercles concèntrics que efectua damunt d'un rai tripulat per cadàvers. Un d'ells ès el de la seva filla, i la seva pèrdua está mès a prop de la impossibilitat de l'incest que de la seva compasió.
Aguirre ès l'últim supervivent d'una quimera que fracassa contra enemics invisibles, un nou Quixot enfrontat a molins que no són gegants, sinó l'ombra d'una utopia convertida en un malson.
Aquesta mítica ciutat, íntegrament construïda amb or i sortida de la imaginació dels indígenes, va estimular la cobdícia dels colonitzadors i també la seva autodestrucció. Herzog, tangencialment a la versemblança històrica, certificada pel diari de viatge escrit pel capellà de l'expedició, prefereix derivar tota la seva atenció vers el procès obsessiu desenvolupat pel protagonista en el curs d'un viatge als límits de la raó.
Klaus Kinsky, en el millor paper d'una vida artística cabdal, aporta la seva mirada enlluernada i sense fons a la composició d'un personatge que encarna simultàniament la desmesura del poder, el fanatisme patriótic i la follia de l'ambició.
En el context de la serena bellesa salvatge aportada pels escenaris naturals, en els quals la pel·lícula es va rodar, a cavall entre un tractament semidocumental i la poesia aportada per la banda sonora de Popol Vuh, els mètodes sanguinaris dels conqueridors anihilen disidents i no s'aturen davant de cap dels obstacles que s'interposen en el seu viatge sense retorn.
Precisament per aquest motiu, la fi del seu itinerari culmina en els cercles concèntrics que efectua damunt d'un rai tripulat per cadàvers. Un d'ells ès el de la seva filla, i la seva pèrdua está mès a prop de la impossibilitat de l'incest que de la seva compasió.
Aguirre ès l'últim supervivent d'una quimera que fracassa contra enemics invisibles, un nou Quixot enfrontat a molins que no són gegants, sinó l'ombra d'una utopia convertida en un malson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada