That’s life! 1986 Blake Edwards
Jack Lemmon, Julie Andrews, Jennifer Edwards
.jpg)
Després de proclamar-se com un dels més àcids cronistes de la societat nord-americana i, encara més, de la nissaga de la Pantera Rosa, Blake Edwards va reorientar la seva filmografia des d'una òptica molt més personal. Casat amb Julie Andrews, ella ha encarnat el punt de vista femení en gran part dels interrogants que Edwards es planteja en films com 10, la dona perfecta o Victor o Victòria.
Però si en els films esmentats Edwards parlava dels efectes devastadors d'una hipotètica dona perfecta, de la hipocresia imperant al món del cinema o de la relativitat de les aparences, Així és la vida afronta de cara els problemes del pas del temps. El protagonista és un cèlebre arquitecte que ha renunciat a la seva vocació artística per construir xalets a preus milionaris.
S'acosta a la seixantena d'edat, i la xifra en qüestió estimula els símptomes de tot bon hipocondriac, en consonància amb l'angoixa de la seva dona mentre espera el diagnòstic d'una biopsia de laringe sospitosa de càncer.
Així és la vida parla, doncs, de la realitat contra les aparences. El protagonista en serà conscient quan vegi la diferència de tracte que rep del seu metge privat i el caos d'un servei d'urgències a un hospital públic. Però el film també aborda la lluita contra la hipocresia en la relació amb uns fills dels quals únicament enveja la seva capacitat sexual; o en el retrobament amb un vell amic que s'ha fet capellà... I finalment es deixa temptar pels perills de la carn.
Si bé la pel·lícula parla de temes seriosos i aparentment autobiogràfics, Edwards tampoc no renuncia a introduir-hi elementes humorístics. La presència de Jack Lemmon constitueix tota una definició de principis que el film ratifica quan les situacions més dramàtiques es resolen amb unes gotes d'humor destil·lades, fins a obtenir el somriure amarg de l'espectador.
Simptomàticament, l'anunciada festa d'aniversari té lloc sota una carpa. La vida, per Edwards, no és un somni, sinó un circ on els homes i les dones es comporten com si es tractés d'una representació de cara a la galeria. I, en aquesta funció, si Lemmon és el pallasso que fa comèdia de la seva tragèdia, a Julie Andrews li toca un paper no menys difícil. La seva salut passa per un triple mortal sense xarxa, però surt airosa de la prova. I compensa haver-se jugat la vida amb un inevitable final feliç.
Però si en els films esmentats Edwards parlava dels efectes devastadors d'una hipotètica dona perfecta, de la hipocresia imperant al món del cinema o de la relativitat de les aparences, Així és la vida afronta de cara els problemes del pas del temps. El protagonista és un cèlebre arquitecte que ha renunciat a la seva vocació artística per construir xalets a preus milionaris.
S'acosta a la seixantena d'edat, i la xifra en qüestió estimula els símptomes de tot bon hipocondriac, en consonància amb l'angoixa de la seva dona mentre espera el diagnòstic d'una biopsia de laringe sospitosa de càncer.
Així és la vida parla, doncs, de la realitat contra les aparences. El protagonista en serà conscient quan vegi la diferència de tracte que rep del seu metge privat i el caos d'un servei d'urgències a un hospital públic. Però el film també aborda la lluita contra la hipocresia en la relació amb uns fills dels quals únicament enveja la seva capacitat sexual; o en el retrobament amb un vell amic que s'ha fet capellà... I finalment es deixa temptar pels perills de la carn.
Si bé la pel·lícula parla de temes seriosos i aparentment autobiogràfics, Edwards tampoc no renuncia a introduir-hi elementes humorístics. La presència de Jack Lemmon constitueix tota una definició de principis que el film ratifica quan les situacions més dramàtiques es resolen amb unes gotes d'humor destil·lades, fins a obtenir el somriure amarg de l'espectador.
Simptomàticament, l'anunciada festa d'aniversari té lloc sota una carpa. La vida, per Edwards, no és un somni, sinó un circ on els homes i les dones es comporten com si es tractés d'una representació de cara a la galeria. I, en aquesta funció, si Lemmon és el pallasso que fa comèdia de la seva tragèdia, a Julie Andrews li toca un paper no menys difícil. La seva salut passa per un triple mortal sense xarxa, però surt airosa de la prova. I compensa haver-se jugat la vida amb un inevitable final feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada