Swamp Water 1941 Jean Renoir
Walter Brennan, Walter Huston, Anne Baxter, Dana Andrews
.jpg)
A les pel·lícules de Renoir és habitual trobar-hi un cant soterrrat a la innocència, o una dolguda nostàlgia del temps primitiu. I la natura és un paradís que, nomès de tant en tant, s'arriba a besllumar a través de l'espessa cadena de falsificacions que l'individu crea per substituir-la.
La pel·lícula comença amb una nota sinistra: una calavera clavada sobre un pal anuncia als qui avancen amb una canoa, l'àmbit mefític dels pantans georgians. Al final de la cinta entendrem la clau veritable d'aquest signe: l'home es l'únic perill que ronda per les aigües, en que els caimans i les serps, les lianes i els aigüamolls es manifesten equilibradament, pròpiament, conformes al seu medi.
Renoir caracteritza els seus personatges, no només amb els seus comportaments, sinó mitjançant microclimes naturals. Anne Baxter, la salvatge, sembla associada als animals i als fems, mentre que la polida promesa representa la coqueteria o el maquillatge, i la veien cosint, netejant un quinquè o servint cafè amb una safata. El poblat es fonamenta orgullosament sobre uns pilars inamovibles de moralitat: això sí, equivocada, injusta, capaç de acusar un home d'un delicte que ho ha comès. Aquest home desenganyat dels homes, s'ha naturalitzat en el seu refugi, i després de ser presentat al començament, d'una manera enganyosa, com una bèstia a l'agüait, resulta ser l'equilibrador final d'aquesta lluita primordial entre la raó i l'instint.
Les alternatives entre moral i ètica natural, entre el poble i el pantà, estan realitzades meravellosament. Els llaços familiars tambè subratllen aquesta dualitat: la paternitat rigida i errònia de Walter Huston produeix estralls, mentre que en les escenas bellíssimes entre el pare adoptiu i el fill convertit en orfe, coneixem la veritable iniciació al paradís: l'home aprèn d'un altre home, més savi i generòs, la manera de tractar un medi i una fauna aparentment hostils, vivint d'ells i amb ells.
El sentit vital de les relacions humanes, la intuició de poeta per comprendre els capteniments humans, fa que aquests homes d'un racó perdut d'Amèrica -un pais que, aleshores, Renoir desconexia gairebè tant com el seu idioma- siguin perfectament reals, versemblants. El remake que 11 anys després en va fer Jean Negulesco (titulat aquí Un crit al pantà), copia aquesta pel·lícula de Renoir quasi pla rera pla, però no posseeix ni un gram de la seva vida i emoció.
La pel·lícula comença amb una nota sinistra: una calavera clavada sobre un pal anuncia als qui avancen amb una canoa, l'àmbit mefític dels pantans georgians. Al final de la cinta entendrem la clau veritable d'aquest signe: l'home es l'únic perill que ronda per les aigües, en que els caimans i les serps, les lianes i els aigüamolls es manifesten equilibradament, pròpiament, conformes al seu medi.
Renoir caracteritza els seus personatges, no només amb els seus comportaments, sinó mitjançant microclimes naturals. Anne Baxter, la salvatge, sembla associada als animals i als fems, mentre que la polida promesa representa la coqueteria o el maquillatge, i la veien cosint, netejant un quinquè o servint cafè amb una safata. El poblat es fonamenta orgullosament sobre uns pilars inamovibles de moralitat: això sí, equivocada, injusta, capaç de acusar un home d'un delicte que ho ha comès. Aquest home desenganyat dels homes, s'ha naturalitzat en el seu refugi, i després de ser presentat al començament, d'una manera enganyosa, com una bèstia a l'agüait, resulta ser l'equilibrador final d'aquesta lluita primordial entre la raó i l'instint.
Les alternatives entre moral i ètica natural, entre el poble i el pantà, estan realitzades meravellosament. Els llaços familiars tambè subratllen aquesta dualitat: la paternitat rigida i errònia de Walter Huston produeix estralls, mentre que en les escenas bellíssimes entre el pare adoptiu i el fill convertit en orfe, coneixem la veritable iniciació al paradís: l'home aprèn d'un altre home, més savi i generòs, la manera de tractar un medi i una fauna aparentment hostils, vivint d'ells i amb ells.
El sentit vital de les relacions humanes, la intuició de poeta per comprendre els capteniments humans, fa que aquests homes d'un racó perdut d'Amèrica -un pais que, aleshores, Renoir desconexia gairebè tant com el seu idioma- siguin perfectament reals, versemblants. El remake que 11 anys després en va fer Jean Negulesco (titulat aquí Un crit al pantà), copia aquesta pel·lícula de Renoir quasi pla rera pla, però no posseeix ni un gram de la seva vida i emoció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada