Akira (アキラ) 1989 Katsuhiro Otomo
Dibuixos animats
.jpg)
La ciutat de Tòquio de l'any 2019 es caracteritza perquè és una ciutat d'aturats, droga, violència i terrorisme. Només el mite d'Akira sembla que pugui fer canviar les coses...
La història que s'explica, una mica críptica però decididament suggestiva, s'emplaça en un futur Neo-Tòquio nascut de les ruïnes d'una Tercera Guerra Mundial, una urbs immensa i caòtica infestada de bandes delinqüents, de revolucionaris terroristes i d'un joc d'estira i arronsa entre polítics, científics i militars. En el si d'aquesta societat ha quedat emmagatzemada, als soterranis de l'estadi olímpic, una mena d'energia còsmica en estat essencial i pur que, sota el nom d'Akira, és guardada amb zel, preparada a activar-se en contacte amb una nova superraça d'infants superdotats que el govern crea amb finalitats experimentals.
Persecucions en moto, baralles increïbles, extraordinàries seqüències d'explosions i cataclismes, un apocalíptic disseny de ciutat futurista, una mica d'humor i molta violència, es donen cita en aquesta autèntica fita en la història dels dibuixos animats: mentre la veus t'oblides fàcilment que es tracta d'un film d'animació, ja que la profunditat de camp, el moviment, el ritme, la planificació, el guió i els efectes especials, remeten a una enorme pel·lícula de ciència ficció, amb fotografia real.
Com a síntexi -i variació relativa- del còmic, se li pot retreure que encara és poc sintètica -amb mitja horeta menys podria explicar el mateix- i que el seu misticisme visual final, a l'estil del 2001 de Kubrick, és un xic llarg per repetitiu.
Visionaris del còmic de la categoria de Möebius i Jodorowsky, han ajudat molt a consolidar el prestigi d'Otomo amb definicions tant llampants com: "Akira és tan indefinible com quan Kurosawa i Mizoguchi es van donar a conèixer al públic europeu, perque és part d'una evolució en imatges artística i filosòfica, que ens sorprén com si fos una revolució" i "Akira és el plany d'un jove poeta i no hi ha cap diferència entre Otomo i Rimbaud".
Sigui vàlid, o no, el que diuen els entesos, el que és indubtable és que Akira revoluciona el panorama de l'animació amb un gust pictòric molt particular i una concepció del dibuix i el moviment francament singulars i, conseqüentment, molt gaudible.
La història que s'explica, una mica críptica però decididament suggestiva, s'emplaça en un futur Neo-Tòquio nascut de les ruïnes d'una Tercera Guerra Mundial, una urbs immensa i caòtica infestada de bandes delinqüents, de revolucionaris terroristes i d'un joc d'estira i arronsa entre polítics, científics i militars. En el si d'aquesta societat ha quedat emmagatzemada, als soterranis de l'estadi olímpic, una mena d'energia còsmica en estat essencial i pur que, sota el nom d'Akira, és guardada amb zel, preparada a activar-se en contacte amb una nova superraça d'infants superdotats que el govern crea amb finalitats experimentals.
Persecucions en moto, baralles increïbles, extraordinàries seqüències d'explosions i cataclismes, un apocalíptic disseny de ciutat futurista, una mica d'humor i molta violència, es donen cita en aquesta autèntica fita en la història dels dibuixos animats: mentre la veus t'oblides fàcilment que es tracta d'un film d'animació, ja que la profunditat de camp, el moviment, el ritme, la planificació, el guió i els efectes especials, remeten a una enorme pel·lícula de ciència ficció, amb fotografia real.
Com a síntexi -i variació relativa- del còmic, se li pot retreure que encara és poc sintètica -amb mitja horeta menys podria explicar el mateix- i que el seu misticisme visual final, a l'estil del 2001 de Kubrick, és un xic llarg per repetitiu.
Visionaris del còmic de la categoria de Möebius i Jodorowsky, han ajudat molt a consolidar el prestigi d'Otomo amb definicions tant llampants com: "Akira és tan indefinible com quan Kurosawa i Mizoguchi es van donar a conèixer al públic europeu, perque és part d'una evolució en imatges artística i filosòfica, que ens sorprén com si fos una revolució" i "Akira és el plany d'un jove poeta i no hi ha cap diferència entre Otomo i Rimbaud".
Sigui vàlid, o no, el que diuen els entesos, el que és indubtable és que Akira revoluciona el panorama de l'animació amb un gust pictòric molt particular i una concepció del dibuix i el moviment francament singulars i, conseqüentment, molt gaudible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada