El abuelo 1998. José Luis Garcí.
Fernando Fernán Gómez, Rafael Alonso, Cayetana Guillén Cuervo, Agustín Gonzalez
Hi ha una pel·licula intuïda o amagada sota la pulcra adaptació de la novel·la El abuelo, de Don Benito Pérez Galdós: el film que inventem i imaginem, el film dels rostres i de la seva veritat interior despullada de toda afectació, potser per sempre, abans d'iniciar una gira que els portarà per terres desconegudes.
El abuelo parla de com la desaparició d'una època provoca l'aparició d'un sentiment, en aquest cas, el sentiment d'aquest home vell que retorna arruinat des d'Amèrica a la seva terra familiar després de la mort del seu fill perquè vol estar al costat de les seves netes. El valor de l'honor perd la seva definició i dóna pas a un nou sentiment en l'irat i iracund noble: la tolerància.
El abuelo es una pel·licula tan sincera com honest és el mèrit de fer-nos recuperar el plaer de les bones paraules de Galdós. Una pel·licula en què els actors conversan amb precisió i aire resignat de qui ha perdut certes batalles i descobreix que ja no queda guerra.
El abuelo parla de com la desaparició d'una època provoca l'aparició d'un sentiment, en aquest cas, el sentiment d'aquest home vell que retorna arruinat des d'Amèrica a la seva terra familiar després de la mort del seu fill perquè vol estar al costat de les seves netes. El valor de l'honor perd la seva definició i dóna pas a un nou sentiment en l'irat i iracund noble: la tolerància.
El abuelo es una pel·licula tan sincera com honest és el mèrit de fer-nos recuperar el plaer de les bones paraules de Galdós. Una pel·licula en què els actors conversan amb precisió i aire resignat de qui ha perdut certes batalles i descobreix que ja no queda guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada