(Criteris de cinema és un bloc del grup Panorames de cinema)

A la ciutat blanca

Dans la ville blanche 1983 Alain Tanner
Bruno Ganz, Teresa Madruga, Julia Vonderlinn

Amb Alain Tanner s'experimenta sempre la serena impressió que cap dels seus treballs perviu per ell mateix, ni es manifesta aïlladament, sense elements referencials que evoquin estats, passats o futurs, de pensament. Les seves pel·lícules són com anelles d'una mateixa constant ideològica i creativa, de tal manera que cada obra suggereix sempre la següent i, aquesta, a la vegada aconsegueix precisar la màgia cinematogràfica iniciada a l'anterior.

En aquest sentit, A la ciutat blanca no podia oblidar aquesta avaluació uniforme, en la qual els seus límits narratius no semblen pas trobar ni principi ni fi; sinó una herència existencial que permet la seva creació i un desenllaç inacabat que deixa un espai obert al que vindrà.

A Anys llum -el seu film anterior- el realitzador suís es deixava temptar per una mena de passional voluntat que el feia moure contínuament a conquerir noves esferes alliberadores. En aquest film fa crèixer aquest esperit vitalista, inquiet, somniador. A la ciutat blanca assumeix, doncs, un nou límit en l'actitud evasiva, com si es tractés d'escurçar la distància que el separa d'aquest final llunyà i definitiu. D'aquí vé la presència del mar, una proposta simbòlica que ens apropa al concepte d'infinit, exactament igual que la presència de l'espai lluminòs que s'estén al seu esmentat A Anys llum.

La capital portuguesa esdevé clau a la pel·lícula: amb els seus carrers laberíntics, les seves pujades i baixades, així com amb el seu enigma gairebé primitiu, és un lloc perfecte perquè el protagonista passegi la seva felicitat i la seva desesperança, perquè el temps adquireixi aquest sentit lent i perquè la vida passi gairebè imperceptible, dolça, fugissera.

També cal destacar la personal idea cinematogràfica, el doble joc realitat-ficció, a partir de la compartida representació visual que creen, per una part, les imatges de la pel·lícula, i per l'altra, aquelles de S-8 que es constitueixen com un testimoni fílmic, determinat en un de superior. Les primeres sintetitzen el sentit purament fictici del film, amb el seu muntatge metòdic i els seus recursos narratius específics; mentre que les altres son fruit de l'espontaneïtat, de l'acció intuïtiva, de la mirada investigadora i furtiva que contempla la realitat. Unes i altres, això si, són la culminació d'un film formòs destinat a pintar l'esperit latent de la vida.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada