The addiction 1994 Abel Ferrara
Lili Taylor, Christopher Walken, Annabella Sciorra
.jpg)
Aquest film fa explícit aquell vincle metafòric entre la drogaddicció i el vampirisme, alhora que es converteix en la més heterodoxa incursió del cineasta en el fantàstic pur: els vampirs d'aquest estrany exercici d'horror d'art i assaig viuen la seva condició adquirida de criatures de la nit com una gratificant drogodependència.
Al primer cop d'ull, el film de Ferrara sembla cercar els fonaments del gènere fantàstic amb sorollosa ferocitat, però una dissortada opció final acaba per convertir-lo en una raríssima perla negra definitivament menys trangressora del que el mateix cineasta deu creure.
Van Helsing i la seva creu, esdevinguda arma mortal, van quallar en una de les imatges més inconfusibles del tradicional film de vampirs: l'encarnació de la fe. Van Helsing era un dels extrems de la dialèctica entre fe i pecat, entre llums i tenebra, que fonamentava l'arrel bàsica dels conflictes en la concepció clàssica del gènere.
Tot fent, aparentment, tabula rasa de la tradició, The addiction sembla proposar un model de film de terror on no lluiten llum y tenebra, perquè es desenvolupa en un univers -el nostre entorn quotidià- on nomès existeix l'obscuritat, el pecat: la tensió entre el bè i el mal no té sentit als ulls de Ferrara, des del moment en què el mal és consubstancial a l'ésser humà. Com diu un personatge -veritable gurú vampíric- "el món és un cementiri habitat per morts vivents, i els vampirs són els voltors encarregats de recordar a la resta la seva condició de cadàvers".
Ser vampir -o sigui, una criatura que només atèn a les regles de la seva addicció, esdevinguda voluntat malèfica i depredadora- és, així, el més conseqüent en un univers abocat a l'aniquilació, on els grans pecats de la història -el genocidi nazi, les matances de soldats vietnamites per part del exèrcit americà- no son l'accident, sinó la conseqüència lógica de la llavor de maldat intrínseca a la naturalesa humana.
Al primer cop d'ull, el film de Ferrara sembla cercar els fonaments del gènere fantàstic amb sorollosa ferocitat, però una dissortada opció final acaba per convertir-lo en una raríssima perla negra definitivament menys trangressora del que el mateix cineasta deu creure.
Van Helsing i la seva creu, esdevinguda arma mortal, van quallar en una de les imatges més inconfusibles del tradicional film de vampirs: l'encarnació de la fe. Van Helsing era un dels extrems de la dialèctica entre fe i pecat, entre llums i tenebra, que fonamentava l'arrel bàsica dels conflictes en la concepció clàssica del gènere.
Tot fent, aparentment, tabula rasa de la tradició, The addiction sembla proposar un model de film de terror on no lluiten llum y tenebra, perquè es desenvolupa en un univers -el nostre entorn quotidià- on nomès existeix l'obscuritat, el pecat: la tensió entre el bè i el mal no té sentit als ulls de Ferrara, des del moment en què el mal és consubstancial a l'ésser humà. Com diu un personatge -veritable gurú vampíric- "el món és un cementiri habitat per morts vivents, i els vampirs són els voltors encarregats de recordar a la resta la seva condició de cadàvers".
Ser vampir -o sigui, una criatura que només atèn a les regles de la seva addicció, esdevinguda voluntat malèfica i depredadora- és, així, el més conseqüent en un univers abocat a l'aniquilació, on els grans pecats de la història -el genocidi nazi, les matances de soldats vietnamites per part del exèrcit americà- no son l'accident, sinó la conseqüència lógica de la llavor de maldat intrínseca a la naturalesa humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada