Le affinità elettive 1997 Paolo i Vittorio Taviani
Isabelle Huppert, Sean Hughes Anglade, Fabrizio Bentivoglio
Johann Wolfgang Goethe és un autor complex, pel seu constant entrecreuament d'elements romàntics i d'altres de característiques intel·lectuals. Podem veure-ho en el seu Faust, i també mitjançant una lectura subtil d'aquestes Afinitats electives, on les persones, com la resta dels elementes naturals, ens apropem entre nosaltres a través de components misteriosos que, a la vegada, ens allunyen per realitzar nous aparallements. És com si, en el terreny afectiu i sentimental, tingués lloc una partida, determinada de manera estricta per la geometria d'aquests mateixos sentiments.
Paolo i Vittorio Taviani fan el mateix, d'una manera molt menys detectable, probablement per l'essència del llenguatge audiovisual que permet amagar l'element matemàtic dins la iconografia. La val·loració que es pot fer dels germans italians es que són autors ideològics i polítics, perquè encerten a introduir en aquest joc l'element popular de víctima de tot i de tots; les passions es desenvolupen i la gent del carrer pateix. Tot i que, en moments determinats, aquesta mateixa gent del carrer és la protagonista d'aquestes passions: També el poble té el seu raonament matemàtic.
Al llarg de la pel·lícula, neix un personatge molt interessant, es tracta d'una jove criada de la casa aristocràtica, filla del poble, que entra al joc final dels senyors per acabar sotmesa a la mès bèstia de les follies, per obra i gràcia d'una falsa culpabilitat alimentada des de la classe social dominant. La seva figura desesperada pels camps propers a la casa, dominada per la tristor i el dolor, contrasta amb les primeres imatges del film, on se'ns mostra una obra escultòrica clàssica, extreta del fons del mar i exposada a la contemplació de l'alta burgesia.
Aquesta escultura representa l'univers perfeccionista on tenen lloc les Afinitats electives i la xicota del poble representarà la part oposada, en quant a passió autèntica i marginació social, que ens remet a l'univers del principi. Perdre de vista les primeres i últimes imatges és ignorar la mesura estructural d'aquest film dels Taviani en la reinvidicació popular que els caracteritza.
L'aristocràcia mor d'una pena una mica sofisticada; i, paral·lelament, la gent no privilegiada ho fa d'aquesta altra manera més elemental, la que, es vulgui o no, és producte de la imposició i la manipulació.
Paolo i Vittorio Taviani fan el mateix, d'una manera molt menys detectable, probablement per l'essència del llenguatge audiovisual que permet amagar l'element matemàtic dins la iconografia. La val·loració que es pot fer dels germans italians es que són autors ideològics i polítics, perquè encerten a introduir en aquest joc l'element popular de víctima de tot i de tots; les passions es desenvolupen i la gent del carrer pateix. Tot i que, en moments determinats, aquesta mateixa gent del carrer és la protagonista d'aquestes passions: També el poble té el seu raonament matemàtic.
Al llarg de la pel·lícula, neix un personatge molt interessant, es tracta d'una jove criada de la casa aristocràtica, filla del poble, que entra al joc final dels senyors per acabar sotmesa a la mès bèstia de les follies, per obra i gràcia d'una falsa culpabilitat alimentada des de la classe social dominant. La seva figura desesperada pels camps propers a la casa, dominada per la tristor i el dolor, contrasta amb les primeres imatges del film, on se'ns mostra una obra escultòrica clàssica, extreta del fons del mar i exposada a la contemplació de l'alta burgesia.
Aquesta escultura representa l'univers perfeccionista on tenen lloc les Afinitats electives i la xicota del poble representarà la part oposada, en quant a passió autèntica i marginació social, que ens remet a l'univers del principi. Perdre de vista les primeres i últimes imatges és ignorar la mesura estructural d'aquest film dels Taviani en la reinvidicació popular que els caracteritza.
L'aristocràcia mor d'una pena una mica sofisticada; i, paral·lelament, la gent no privilegiada ho fa d'aquesta altra manera més elemental, la que, es vulgui o no, és producte de la imposició i la manipulació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada