À bout de souffle 1959 Jean-Luc Godard
Jean Seberg, Jean-Paul Belmondo, Henry-Jacques Huet
.jpg)
Sota la influència del nihilisme de Marcel Camus, però també en una premonitòria sintonia amb l'esperit de la dècada que s'acostava, Godard va crear amb aquest film les bases del cinema contemporani.
La llegenda -ja feta història- parla de les condicions del rodatge des d'un punt de vista pràcticament mitològic: inexistència d'un guió que en realitat va ser extraviat, travellings rodats des d'una cadira de rodes o utilització de pel·lícula verge caducada o negatius de so per aconseguir radicals contrastos fotogràfics que augmentessin l'impacte.
En qualsevol cas, Godard no només va crear un prototip de personatge, sinó també, una innovadora gramàtica cinematogràfica que trencava amb l'ortodòxia convencional per anihilar els espais bruts, potenciar l'el·lipsi, destruir els eixos i definir un nou concepte de raccord.
Fruit d'una època, Al final de l'escapada va confirmar l'existència d'uns vasos comunicants establerts entre l'eclossió dels moviments juvenils europeus dels 60 i la mitologia nord-americana, que també iniciava el seu període de renovació.
Però també va suposar la primera pedra d'una arquitectura cinematogràfica que el mateix Godard edificaría distanciant-se ràpidament dels seus col·legues generacionals per matenir intacte un esperit de constant innovació política i formal que el conduiria, per experiències pròximes al maoisme i la utilització avanguardista de les noves tecnologies de la imatge, fins a un neoclassicisme que, a través d'un film com Nouvelle Vague, el manté com un dels elements cabdals del cinema. Investigador impressionant i intel·ligent, Jean-Luc Godard és l'home clau de la dificultat de crear, quan tot apunta a unes constants alienadores, i això, malauradament, succeeix ara i confiem que no sigui el mateix en el futur; una confiança que només es pot guanyar amb uns plantejaments de treball.
La llegenda -ja feta història- parla de les condicions del rodatge des d'un punt de vista pràcticament mitològic: inexistència d'un guió que en realitat va ser extraviat, travellings rodats des d'una cadira de rodes o utilització de pel·lícula verge caducada o negatius de so per aconseguir radicals contrastos fotogràfics que augmentessin l'impacte.
En qualsevol cas, Godard no només va crear un prototip de personatge, sinó també, una innovadora gramàtica cinematogràfica que trencava amb l'ortodòxia convencional per anihilar els espais bruts, potenciar l'el·lipsi, destruir els eixos i definir un nou concepte de raccord.
Fruit d'una època, Al final de l'escapada va confirmar l'existència d'uns vasos comunicants establerts entre l'eclossió dels moviments juvenils europeus dels 60 i la mitologia nord-americana, que també iniciava el seu període de renovació.
Però també va suposar la primera pedra d'una arquitectura cinematogràfica que el mateix Godard edificaría distanciant-se ràpidament dels seus col·legues generacionals per matenir intacte un esperit de constant innovació política i formal que el conduiria, per experiències pròximes al maoisme i la utilització avanguardista de les noves tecnologies de la imatge, fins a un neoclassicisme que, a través d'un film com Nouvelle Vague, el manté com un dels elements cabdals del cinema. Investigador impressionant i intel·ligent, Jean-Luc Godard és l'home clau de la dificultat de crear, quan tot apunta a unes constants alienadores, i això, malauradament, succeeix ara i confiem que no sigui el mateix en el futur; una confiança que només es pot guanyar amb uns plantejaments de treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada