Alegre, ma non troppo 1994 Fernando Colomo
Pere Ponce, Penélope Cruz, Oscar Ladoire, Rosa Maria Sardà
Mentre encara resonaven els acords d'El piano a las orelles dels espectadors barcelonins, vet aquí que ens arribava un altra pel·lícula amb la música com a teló de fons. Però Alegre, ma non troppo no és cap drama de sentiments encesos i transcedents sinó, més aviat, una modesta i simpàtica comèdia on els embolics són tan enrevessats com la forma de l'instrument -la trompa- que toca el seu protagonista; un jove que sempre ha mantingut relacions homosexuals i que un bon dia topa amb una noia esbojarrada i un punt excèntrica que literalment li capgira tota l'existència. A partir d'aquesta trobada, tot són confusions en el cap del pobre músic (una excel·lent creació de Pere Ponce), que no pot evitar sentir-se atret per l'extraordinària vitalitat de la seva amiga (Penélope Cruz), mentre tot s'acaba de complicar per l'entrada en joc dels pares.
L'encert del guió i de l'efectiva orquestació del director (Fernando Colomo) radica a saber aconseguir un munt d'escenes elegants i alhora trepidants, amb l'inestimable ajut d'un afinadíssim quartet protagonista. Tota bona comèdia ha de jugar for en el capítol de les interpretacions, i el director de La línia del cielo, s'anota un bon punt amb la seva tria: pel que fa als veterans, Oscar Ladoire i una impetuosa Rosa Maria Sardà; tots dos actors de raça com n'hi ha pocs.
I entre els novells, un Pere Ponce que es consolida com a excel·lent intèrpret de comèdia i una Penèlope Cruz cada vegada més allunyada, a aquestes alçades, dels relliscosos terrenys de les joves revelacions i més a prop del magnetisme, el carisma i el charme de les grans estrelles. Els frenètics duets, trios i quartets d'aquesta enjogassada colla de generosos actors són, sense dubte, el principal atractiu d'un saludable divertimento, desinhibit i sense pretensions, que de ben segur proporcionarà una bona estona als amants de la comèdia.
L'encert del guió i de l'efectiva orquestació del director (Fernando Colomo) radica a saber aconseguir un munt d'escenes elegants i alhora trepidants, amb l'inestimable ajut d'un afinadíssim quartet protagonista. Tota bona comèdia ha de jugar for en el capítol de les interpretacions, i el director de La línia del cielo, s'anota un bon punt amb la seva tria: pel que fa als veterans, Oscar Ladoire i una impetuosa Rosa Maria Sardà; tots dos actors de raça com n'hi ha pocs.
I entre els novells, un Pere Ponce que es consolida com a excel·lent intèrpret de comèdia i una Penèlope Cruz cada vegada més allunyada, a aquestes alçades, dels relliscosos terrenys de les joves revelacions i més a prop del magnetisme, el carisma i el charme de les grans estrelles. Els frenètics duets, trios i quartets d'aquesta enjogassada colla de generosos actors són, sense dubte, el principal atractiu d'un saludable divertimento, desinhibit i sense pretensions, que de ben segur proporcionarà una bona estona als amants de la comèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada