In the bedroom 2001 Todd Field
Tom Wilkinson, Sissy Spacek, Nick Stahl, Marisa Tomei
.jpg)
Amb un ritme contemplatiu i mesurat, d'acord amb un agònic rèquiem per la mort d'un fill, A l'habitació se centra en personatges tant familiars i propers com rics en matisos i dubtes contradictoris.
A mesura que avança el relat, las relacions personals, familiars i comunitàries, que tenen el punt de sortida en l'harmonia, passa per un punt de desassossec, per anar a parar altra vegada a l'estabilitat aparent. Tot son aparences en aquesta vall de llàgrimes. La mort prematura d'un fill en circunstàncies tràgiques suposa un punt de sortida similar al de l'L'habitació del fill de Nanni Moretti.
La diferència entre els dos films és que el de Moretti esdevé una reflexió sobre el dolor. En aquest film els pares es veuen incapacitats per realitzar una introspecció personal, ja que viuen en una comunitat tancada i exigent, directe o indirectament omnipresent i determinant sobre els membres de la mateixa, sigui en un velatori o davant aspectes tan diversos com el crim, l'adulteri, la llibertat o la intimitat. Tot se sap, tot es qüestiona, tot s'amaga i, així, l'evolució és difícil.
S'agraeix que el realitzador hagi optat per plantejar incògnites, dubtes i qüestions, però sense emetre judicis de valor sobre elles.
Defuig també tòpics com el drama judicial, la recerca de la veritat i la justícia, o la compassió envers els protagonistes. Tot el contrari, s'afanya a suggerir/mostrar emocions contingudes: odi, ràbia, incomprensió, venjança... a insinuar la impossibilitat del perdó i l'oblit, la por als records, la distorsió de la memòria, la susceptibilitat i els canvis d'actitud.
En el fons, abans i després de l'homicidi, tots els personatges tenen i transmeten infidelitat i culpa. I tot plegat ens porta a una pregunta ¿A qui cal culpabilitzar? ¿Serveix la venjança?
Gesticulacions, diàlegs, mirades, sons, el·lecció i absència de plans, silenci... música... cinema contemporani.
A mesura que avança el relat, las relacions personals, familiars i comunitàries, que tenen el punt de sortida en l'harmonia, passa per un punt de desassossec, per anar a parar altra vegada a l'estabilitat aparent. Tot son aparences en aquesta vall de llàgrimes. La mort prematura d'un fill en circunstàncies tràgiques suposa un punt de sortida similar al de l'L'habitació del fill de Nanni Moretti.
La diferència entre els dos films és que el de Moretti esdevé una reflexió sobre el dolor. En aquest film els pares es veuen incapacitats per realitzar una introspecció personal, ja que viuen en una comunitat tancada i exigent, directe o indirectament omnipresent i determinant sobre els membres de la mateixa, sigui en un velatori o davant aspectes tan diversos com el crim, l'adulteri, la llibertat o la intimitat. Tot se sap, tot es qüestiona, tot s'amaga i, així, l'evolució és difícil.
S'agraeix que el realitzador hagi optat per plantejar incògnites, dubtes i qüestions, però sense emetre judicis de valor sobre elles.
Defuig també tòpics com el drama judicial, la recerca de la veritat i la justícia, o la compassió envers els protagonistes. Tot el contrari, s'afanya a suggerir/mostrar emocions contingudes: odi, ràbia, incomprensió, venjança... a insinuar la impossibilitat del perdó i l'oblit, la por als records, la distorsió de la memòria, la susceptibilitat i els canvis d'actitud.
En el fons, abans i després de l'homicidi, tots els personatges tenen i transmeten infidelitat i culpa. I tot plegat ens porta a una pregunta ¿A qui cal culpabilitzar? ¿Serveix la venjança?
Gesticulacions, diàlegs, mirades, sons, el·lecció i absència de plans, silenci... música... cinema contemporani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada