Amici miei 1975 Mario Monicelli
Ugo Tognazzi, Gastone Moschin, Phillippe Noiret
Realitzador de títols cabdals en el gènere de la comèdia italiana -Divorci a la italiana, Seduïda i abandonada, Senyores i senyors-, Pietro Germi va morir el 1974 després d'una llarga malaltia.
Conscient d'aquesta circunstància, va demanar al seu amic Mario Monicelli -un altre nom destacat en aquest mateix gènere- que assumís físicament la realització del seu testament cinematogràfic a partir d'un guió que, sense trencar els motllos de la comicitat, també contingués un desesperat cant d'amor a la vida.
Els seus personatges -una actualització realitzada a mig camí entre els vitelloni fellinians i els protagonistes de Rufufú creats pel mateix Monicelli- són 4 notables personalitats de la vida social florentina que combaten la rutina quotidiana amb la creació i desenvolupament d'aventures tan emocionants com poc ortodoxes des d'un punt de vista ètic.
En aquest sentit, enganyen un pobre vell fent-li creure que són traficants de droga, senten una especial predilecció per la persecució de faldilles i fins i tot s'entretenen bufetejant els distrets passatgers que treuen el cap per les finestretes d'un tren que marxa de l'estació. Certament, el seu comportament es poc lloable, sovint masclista i també tributari d'un humor carregat amb una considerable dosi de barroeria. Això no obstant, el film sap treure partit de totes aquestes situacions a partir del moment en que obté la complicitat entre l'espectador i els personatges.
Posteriorment, el 1982 es va rodar una segona part a la que li mancaven les circumstàncies especials que van concórrer en aquesta primera part rodada per Monicelli per donar fe de vida -encara que fos a tìtol pòstum- de l'esperit humorístic que havia caracteritzat toda la trajectòria cinematogràfica del seu amic Pietro Germi.
Conscient d'aquesta circunstància, va demanar al seu amic Mario Monicelli -un altre nom destacat en aquest mateix gènere- que assumís físicament la realització del seu testament cinematogràfic a partir d'un guió que, sense trencar els motllos de la comicitat, també contingués un desesperat cant d'amor a la vida.
Els seus personatges -una actualització realitzada a mig camí entre els vitelloni fellinians i els protagonistes de Rufufú creats pel mateix Monicelli- són 4 notables personalitats de la vida social florentina que combaten la rutina quotidiana amb la creació i desenvolupament d'aventures tan emocionants com poc ortodoxes des d'un punt de vista ètic.
En aquest sentit, enganyen un pobre vell fent-li creure que són traficants de droga, senten una especial predilecció per la persecució de faldilles i fins i tot s'entretenen bufetejant els distrets passatgers que treuen el cap per les finestretes d'un tren que marxa de l'estació. Certament, el seu comportament es poc lloable, sovint masclista i també tributari d'un humor carregat amb una considerable dosi de barroeria. Això no obstant, el film sap treure partit de totes aquestes situacions a partir del moment en que obté la complicitat entre l'espectador i els personatges.
Posteriorment, el 1982 es va rodar una segona part a la que li mancaven les circumstàncies especials que van concórrer en aquesta primera part rodada per Monicelli per donar fe de vida -encara que fos a tìtol pòstum- de l'esperit humorístic que havia caracteritzat toda la trajectòria cinematogràfica del seu amic Pietro Germi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada