(Criteris de cinema és un bloc del grup Panorames de cinema)

Els amics de Peter

Peter's friends 1992 Kenneth Branagh
Kenneth Branagh, Emma Thompson, Stephen Fry

És admirable la facilitat amb què Kenneth Branagh, home de teatre, jove estrella de l'escena anglesa dels 80, va saber introduir-se en els complicats mecanismes de la indústria cinematogràfica. Els amics de Peter era la tercera de les pel·lícules de Branagh: al seu darrera té l'aclamada òpera prima Henri V, i la més incompresa, peró plena de punts interessants Morir encara.

L'argument, basada en un plantejament no precisament original, és d'una provada eficàcia: un grup d'amics -antics companys d'estudis- celebren el Cap d'Any en la impressionant casa rural d'un d'ells. La festa esdevé, doncs, una experiència de retrobament que té punts de contacte amb el Retrobament de Kasdan, sense anar més lluny, i amb aquella atractiva obra teatral de Guillem Jordi Graells, Damunt l'herba, que va escenificar fa uns anys Pere Planella.

Crida l'atenció en aquest film -que compta amb un excelent guió de Rita Rudner i Martin Bergman- la seva desvinculació pràcticament absoluta de tota mena de referències socials; és a dir, gairebé no s'insinua el tema del canvi d'ideologies a través dels anys. Per contra, el film se centra sobretot en el món íntim de cada protagonista, en les frustracions personals, en les relacions entre tots ells; en darrer terme, en la universal constatació que el temps passa inevitablement, i que si no hi ha res a fer per aturar-lo, potser sí que val la pena decidir viure'l d'una manera vàlida i profunda.

Els amics de Peter és una obra moral, però supera el moralisme fàcil gràcies a l'elegància amb què está escrita, dirigida i interpretada. I encara que el seu tema darrer sigui probablement el de la mort, la pel·lícula es caracteritza per una intensa alegria vital i per una bella magnificació de l'amor i l'amistat.

Pel que fa al tractament fílmic hi ha una mica de tot: Branagh, com a bon cinèfil vingut del teatre, está preocupat per la diferència entre tots dos llenguatges, i això el porta a divertir-se experimentant-hi: per posar un exemple, passa amb fuidessa -i sense gaires plantejaments teòrics- del més estilitzat pla-seqüencia al muntatge altern i sobtat de frenètics primers plans. En conjunt, la seva pel·lícula te notables troballes intuitives, i també algunes solucions cinematrogràficament discutibles.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada