L'Ami de mon amie 1986-87
Emmanuelle Chaulet, Sophie Renoir, Eric Vicllard
.jpg)
Els personatges de Rohmer són cada vegada més joves. Aquí tenen uns 22 anys. En total són 5, però la protagonista en primer pla és una. El món d'ella, i ben a prop el dels altres, contempla París a una distància prudencial. Viuen bé, en una ciutat nova que ja té uns quants anys i que no s'assembla en res a punts urbans marginals: cases de pocs pisos, arquitectura contemporània acurada, serveis, grans comerços, espectacles, restaurants, piscines, un llac pròxim... Cosa que no deixa de produir una certa enveja.
Són gent de les classes mitjanes: empleats, funcionaris, estudiants, professionals... I són gent normal, civilitzada, al dia. La professió, el lloc d'habitatge, les formes de vida, la solitud o les relacions, les apetències i les neccessitats afectives. Heus aquí el món de Rohmer. I heus aquí el món d'un munt de coneguts i conegudes de tots nosaltres. Res garantit ni res d'establert: viure al dia i sentir sovint el desig de tenir un futur.
I vet aquí que aquest film, un més de la sèrie de Comèdies i proverbis, és un pas més en el camí de finals feliços i optimistes. Rohmer diu que està fart de fracassar. Al capdavall, si més no en present, els i -sobretot- les protagonistes superen la soledat. No és pas un relliscar en l'idealisme.
A més a més del fet de la conjunturalitat, hi ha el que ell mateix remarca també: els proverbis cal prendre-se'ls irònicament, igual que el tractament còmplice que aquí es proposa a l'espectador, que endevina el probable desenllaç abans que la mateixa implicada. I és que, des de fora, els afers sentimentals es veuen sovint més clars que quant s'hi está posant el cap i els peus. Film senzill, quotidià -que no vol dir fàcil: en aquest sentit potser sí que com tots els de Rohmer, amb diàlegs molt treballats i mesurats-, constitueix un suggeriment més, o una aportació un xic en clau de comèdia, a una autoreflexió perqué ningú no es pugui pensar que es coneix prou ni que domina i pot predeterminar el que fará o no fará, si més no en el camp dels afers del cor.
Film també sense o amb ben poques concessions, en el qual la paraula té un paper rellevant, potser el que més. Això fa que al nus hi hagi una inflexió de ritme que pot semblar una panxa. I és que l'acció no té pas un lloc rellevant en la història, ben a diferència del 99% del cinema que veiem. I, en canvi, sí que la té l'ambientació, el mar, l'estètica: l'arquitectura, al cap i a la fi, d'aquesta ciutat moderna, habitable i més procliva a les relacions interpersonals.
Són gent de les classes mitjanes: empleats, funcionaris, estudiants, professionals... I són gent normal, civilitzada, al dia. La professió, el lloc d'habitatge, les formes de vida, la solitud o les relacions, les apetències i les neccessitats afectives. Heus aquí el món de Rohmer. I heus aquí el món d'un munt de coneguts i conegudes de tots nosaltres. Res garantit ni res d'establert: viure al dia i sentir sovint el desig de tenir un futur.
I vet aquí que aquest film, un més de la sèrie de Comèdies i proverbis, és un pas més en el camí de finals feliços i optimistes. Rohmer diu que està fart de fracassar. Al capdavall, si més no en present, els i -sobretot- les protagonistes superen la soledat. No és pas un relliscar en l'idealisme.
A més a més del fet de la conjunturalitat, hi ha el que ell mateix remarca també: els proverbis cal prendre-se'ls irònicament, igual que el tractament còmplice que aquí es proposa a l'espectador, que endevina el probable desenllaç abans que la mateixa implicada. I és que, des de fora, els afers sentimentals es veuen sovint més clars que quant s'hi está posant el cap i els peus. Film senzill, quotidià -que no vol dir fàcil: en aquest sentit potser sí que com tots els de Rohmer, amb diàlegs molt treballats i mesurats-, constitueix un suggeriment més, o una aportació un xic en clau de comèdia, a una autoreflexió perqué ningú no es pugui pensar que es coneix prou ni que domina i pot predeterminar el que fará o no fará, si més no en el camp dels afers del cor.
Film també sense o amb ben poques concessions, en el qual la paraula té un paper rellevant, potser el que més. Això fa que al nus hi hagi una inflexió de ritme que pot semblar una panxa. I és que l'acció no té pas un lloc rellevant en la història, ben a diferència del 99% del cinema que veiem. I, en canvi, sí que la té l'ambientació, el mar, l'estètica: l'arquitectura, al cap i a la fi, d'aquesta ciutat moderna, habitable i més procliva a les relacions interpersonals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada