True Romance 1993 Tony Scott
Christian Slater, Patricia Arquette, Dennis Hopper, Val Kilmer
Considerat per la major part de la critica mundial la gran promesa d'un cinema nord-americá que necessita nous enfants terribles, Quentin Tarantino no va deixar de rebre ofertes de feines des de l'estrena de la seva aclamada opera prima, Reservoir Dogs.
Amor a boca de canó es pot descriure principalment com una pel·lícula de persecucions, violenta i romàntica a parts iguals a propòsit d'una maleta plena de droga que cau per atzar en mans d'una parella que es coneix, s'enamora i es casa en quatre sintètiques seqüències inicials, i que decideix fer el seu particular negoci amb la droga, i fugir, a la vegada, de la llei i dels traficants que volen recuperar-la.
Allò més fascinant d'aquest guió és la facilitat de Tarantino per dosificar magníficament la tensió interna de cada seqüència (l'impactant interrogatori a Dennis Hopper n'és un perfect exemple), però també per introduir-hi girs imprevistos que desplacen les expectatives i obliguen a una constant mobilitat de la història.
Resulta curiós comprovar d'aquesta manera con un cúmul de situacions tan inversemblants com les plantejades en aquest film arriben a fer-se creïbles gràcies a la lògica interna del relat o, en altres paraules, a la intel·ligent disposició de cada peça.
Certament, Tony Scott no era el realitzador indicat per convertir aquest material en una obra mestra; li va faltar talent i li va sobrar esteticisme. En ocasions, els tocs publicitaris s'imposen sobre l'alè romàntic del relat i el banalitzen. D'altres vegades, l'exhibició de la sang arriba a extrems ridículs, com en la seqüència de l'apallissament de la protagonista en un motel.
Tot plegat contribueix a fer d'aquest film un producte comercial de bona factura i fàcil visió, que ve a recordar-nos com també de vegades un bon guió, si bé mai no és suficient per crear tot sol una gran pel·lícula, si que pot aconseguir, com a mínim, que un realitzador mediocre se superi i arribi a oferir al públic una obra acceptable.
Amor a boca de canó es pot descriure principalment com una pel·lícula de persecucions, violenta i romàntica a parts iguals a propòsit d'una maleta plena de droga que cau per atzar en mans d'una parella que es coneix, s'enamora i es casa en quatre sintètiques seqüències inicials, i que decideix fer el seu particular negoci amb la droga, i fugir, a la vegada, de la llei i dels traficants que volen recuperar-la.
Allò més fascinant d'aquest guió és la facilitat de Tarantino per dosificar magníficament la tensió interna de cada seqüència (l'impactant interrogatori a Dennis Hopper n'és un perfect exemple), però també per introduir-hi girs imprevistos que desplacen les expectatives i obliguen a una constant mobilitat de la història.
Resulta curiós comprovar d'aquesta manera con un cúmul de situacions tan inversemblants com les plantejades en aquest film arriben a fer-se creïbles gràcies a la lògica interna del relat o, en altres paraules, a la intel·ligent disposició de cada peça.
Certament, Tony Scott no era el realitzador indicat per convertir aquest material en una obra mestra; li va faltar talent i li va sobrar esteticisme. En ocasions, els tocs publicitaris s'imposen sobre l'alè romàntic del relat i el banalitzen. D'altres vegades, l'exhibició de la sang arriba a extrems ridículs, com en la seqüència de l'apallissament de la protagonista en un motel.
Tot plegat contribueix a fer d'aquest film un producte comercial de bona factura i fàcil visió, que ve a recordar-nos com també de vegades un bon guió, si bé mai no és suficient per crear tot sol una gran pel·lícula, si que pot aconseguir, com a mínim, que un realitzador mediocre se superi i arribi a oferir al públic una obra acceptable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada