L'Amore in città 1953 Antonioni, Lattuada, Fellini, Risi, Maselli, Lizzani
Rita Josa, Antonio Citariello, Mara Berni, Ugo Tognazzi
Tot i iniciant una tendència -el film d'episodis- que tindria una certa difusió al llarg dels anys 60, L'amore in città conjuga els paral·lelismes existents entre les tardanes seqüeles del neorrealisme. De bell nou hi trobem el nom de Cesare Zavattini com a aglutinador d'aquests diversos punts de vista oferts per sis realitzadors italians sobre el tema de l'amor tal com és viscut a la ciutat.
Zavattini, guionista de la major part d'episodis, volia conduir la tendència global d'aquest film vers una enquesta cinematogràfica que esborrés tota frontera entre el documental i la ficció, entre la realitat i el cinema. Però, mentre el jove Francesco Maselli va complir a la perfecció la comanda de filmar la melodramàtica història de la mare que es veu obligada a abandonar el seu fill, la forta personalitat de cineastes ja dotats d'un univers sòlidament propi -com ara Fellini i, sobretot, Antonioni- va decantar el producte cap a una mena de calidoscopi menys coherent.
En aquest sentit, no és difícil entreveure l'univers fellinià entre l'artificiositat que sustenta una agència matrimonial; el caire grotesc que Dino Risi aporta al seu retrat d'un ball dominical; i, especialment, el tema del suïcidi que Antonioni intercala des de la perspectiva d'una enquesta realitzada entre diversos supervivents de suïcidis amorosos. Lizzani, finalment, va utilitzar també aquest gènere de l'entrevista sociològica, però la naturalesa social del seu tema -la prostitució- va motivar que la censura d'alguns països eliminés aquest episodi de la versió exhibida comercialment.
Zavattini, guionista de la major part d'episodis, volia conduir la tendència global d'aquest film vers una enquesta cinematogràfica que esborrés tota frontera entre el documental i la ficció, entre la realitat i el cinema. Però, mentre el jove Francesco Maselli va complir a la perfecció la comanda de filmar la melodramàtica història de la mare que es veu obligada a abandonar el seu fill, la forta personalitat de cineastes ja dotats d'un univers sòlidament propi -com ara Fellini i, sobretot, Antonioni- va decantar el producte cap a una mena de calidoscopi menys coherent.
En aquest sentit, no és difícil entreveure l'univers fellinià entre l'artificiositat que sustenta una agència matrimonial; el caire grotesc que Dino Risi aporta al seu retrat d'un ball dominical; i, especialment, el tema del suïcidi que Antonioni intercala des de la perspectiva d'una enquesta realitzada entre diversos supervivents de suïcidis amorosos. Lizzani, finalment, va utilitzar també aquest gènere de l'entrevista sociològica, però la naturalesa social del seu tema -la prostitució- va motivar que la censura d'alguns països eliminés aquest episodi de la versió exhibida comercialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada