White heat 1949 Raoul Walsh
James Cagney, Edmon O'Brien, Virginia Mayo
En la mateixa tradició inaugurada per Scarface a principis dels anys 30, Al roig viu és una crook story en què es donen cita gran part del tòpics recurrents en les diverses variants del cinema negre: la tradició carcellera, l'atracament d'un tren, la delació i, finalment l'acorralament del delinqüent per l'implacable cercle policíac que exigia la censura de l'època.
Això no obstant, aquest film realitzat per Raoul Walsh aporta un original ingredient que capgira totalment el sentit de la seva història.
El protagonista és Cody Jarret -impecablement encarnat per James Cagney-, un psicòpata que pateix una sòlida dependència de la seva mare i no vol acabar com el seu pare, reclós en un sanatori.
Des d'aquesta perspectiva, la seva conducta esdevé la tràgica conseqüència d'una sèrie de complexos que l'impulsen a l'acció criminal com a autodefensa.
Fent equilibris amb les normes imposadas pel codi Hays, el personatge protagonista no desperta obertes simpaties però si una certa compassió per part del públic. Els que l'envolten, de fet, tenen una conducta molt més responsable que la seva. El segon de la seva banda únicament aspira al poder absolut, que inclou la possesió d'una dona també guiada pels instints dominants que Virginia Mayo sap transmetre amb la seva interpretació.
D'altra banda, l'acció de la policia passa per la delació, en una situació derivada del doble joc de l'agent que s'infiltra en la banda de malfactors i que es guanya la confiança de Jarret per després trair-lo sense contemplacions.
En el si d'aquest món corrupte, el gàngster voldria jugar net però no pot. Únicament espera a veure satisfetes les paraules de la seva mare quan li anuncia que "tu arribaries al cim del món". Però un cop orfe, Jarret és un gos acorralat que transforma en odi tota la protecció que reclamava.
Per aquest motiu, envoltat per la policia, confon el cim del món amb uns grans dipòsits de gas, fet que condueix el film cap a un desenllaç decididament apocalíptic.
El final no podia ser un altre. El protagonista no es podia sostreure a la seva voluntat autodestructiva, ni un film que porta els clixés del cinema negre als límits d'una viòlencia no sols individual sinó també col·lectiva es mereixia una conclusió menys impactant. No debades, Al roig viu figura inscrit amb lletres d'or en les grans antologies del cinema negre.
Això no obstant, aquest film realitzat per Raoul Walsh aporta un original ingredient que capgira totalment el sentit de la seva història.
El protagonista és Cody Jarret -impecablement encarnat per James Cagney-, un psicòpata que pateix una sòlida dependència de la seva mare i no vol acabar com el seu pare, reclós en un sanatori.
Des d'aquesta perspectiva, la seva conducta esdevé la tràgica conseqüència d'una sèrie de complexos que l'impulsen a l'acció criminal com a autodefensa.
Fent equilibris amb les normes imposadas pel codi Hays, el personatge protagonista no desperta obertes simpaties però si una certa compassió per part del públic. Els que l'envolten, de fet, tenen una conducta molt més responsable que la seva. El segon de la seva banda únicament aspira al poder absolut, que inclou la possesió d'una dona també guiada pels instints dominants que Virginia Mayo sap transmetre amb la seva interpretació.
D'altra banda, l'acció de la policia passa per la delació, en una situació derivada del doble joc de l'agent que s'infiltra en la banda de malfactors i que es guanya la confiança de Jarret per després trair-lo sense contemplacions.
En el si d'aquest món corrupte, el gàngster voldria jugar net però no pot. Únicament espera a veure satisfetes les paraules de la seva mare quan li anuncia que "tu arribaries al cim del món". Però un cop orfe, Jarret és un gos acorralat que transforma en odi tota la protecció que reclamava.
Per aquest motiu, envoltat per la policia, confon el cim del món amb uns grans dipòsits de gas, fet que condueix el film cap a un desenllaç decididament apocalíptic.
El final no podia ser un altre. El protagonista no es podia sostreure a la seva voluntat autodestructiva, ni un film que porta els clixés del cinema negre als límits d'una viòlencia no sols individual sinó també col·lectiva es mereixia una conclusió menys impactant. No debades, Al roig viu figura inscrit amb lletres d'or en les grans antologies del cinema negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada