Amacord 1973 Federico Fellini
Magali Noel, Aldo Brancia, Pupella Maggio, Bruno Zanim
Hi ha múltiples arguments en aquest fresc costumista fet de records del passat recent de la història d'Itàlia i d'il·lusions d'adolescència del realitzador. El subjectiu deixa entreveure el real i el quadre d'època, tenyit de tendresa i d'ironia, conjuga naturalisme i caricatura i fa entranyable la rememoració d'una etapa històrica, la crueltat de la qual no hi és negligida, tot i que Fellini ho passi tot plegat pel sedà de la nostàlgia i la fantasia.
Amarcord és la coronació d'un estil, d'una manera de fer cinema i d'una manera de narrar que Fellini havia anat depurant: la progressiva introducció de personatges -i amb cada personatge nou una nova anècdota i una nova situació, una ampliació de la panoràmica, el temps com a element bàsic de la construcció del film -aqui és tot el cicle de les 4 estacions el que emmarca la vida d'aquest poble que es pot prendre com a significatiu de la vida italiana als anys del fascisme, l'ambientació i la creació de climes, que són al mateix temps el mètode d'aproximació a la realitat i la subjectivació d'aquella realitat, la seva fragmentació com en petits cristalls que, en unir-se, constitueixen un cos indicatiu del cos social de la Itàlia que va viure el realitzador.
I la música, dimensió màgica de l'obra de Fellini, que, si serveix per a confegir el ritme del film, en marca sobretot també el caràcter irreal: ens trobem contínuament davant d'una pel·lícula, no al davant de la història ni tant sols davant de la visió o del record que Fellini pugui servar d'aquesta història.
Tal és, tal ha estat, la voluntat d'aquest fabricant d'il·lusions que a Amarcord hi ha una seqüència que és com la clau per a la lectura del seu cinema: la sortida col·lectiva de tot el poble en barques per veure el gran transatlàntic que sols en cinema es pot veure. I la irrealitat mateixa, com en un somni, de l'aparició d'aquest Rex que un xicot descobreix entre la boira quan tothom estava adormit.
És aquesta una visió cinematogràfica tan tremendament irreal i tan gratificant a la imaginació de l'autor com a la dels protagonistes d'Amacord i a la de l'espectador, el seu destinatari.
Cinema és doncs, i no altra cosa, el que s'ofereix aquí: no la història, que s'ha fet llegenda, que és blasmada amb humor, i no l'humor que ha estat vençut per la tendresa, ni aquesta, que ha estat coberta pel vel boirós de l'amargor.
Una visió no gens didàctica, però prou lúcida i sanament divertida, d'un passat que no fou millor però que fou i feu història. I que va ser possible en una Itàlia encara actual, especialment a la ruralia i als ambients populars. Film que s'empara en les formes sense ocultar el que hi havia i el que hi ha als fons.
Amarcord és la coronació d'un estil, d'una manera de fer cinema i d'una manera de narrar que Fellini havia anat depurant: la progressiva introducció de personatges -i amb cada personatge nou una nova anècdota i una nova situació, una ampliació de la panoràmica, el temps com a element bàsic de la construcció del film -aqui és tot el cicle de les 4 estacions el que emmarca la vida d'aquest poble que es pot prendre com a significatiu de la vida italiana als anys del fascisme, l'ambientació i la creació de climes, que són al mateix temps el mètode d'aproximació a la realitat i la subjectivació d'aquella realitat, la seva fragmentació com en petits cristalls que, en unir-se, constitueixen un cos indicatiu del cos social de la Itàlia que va viure el realitzador.
I la música, dimensió màgica de l'obra de Fellini, que, si serveix per a confegir el ritme del film, en marca sobretot també el caràcter irreal: ens trobem contínuament davant d'una pel·lícula, no al davant de la història ni tant sols davant de la visió o del record que Fellini pugui servar d'aquesta història.
Tal és, tal ha estat, la voluntat d'aquest fabricant d'il·lusions que a Amarcord hi ha una seqüència que és com la clau per a la lectura del seu cinema: la sortida col·lectiva de tot el poble en barques per veure el gran transatlàntic que sols en cinema es pot veure. I la irrealitat mateixa, com en un somni, de l'aparició d'aquest Rex que un xicot descobreix entre la boira quan tothom estava adormit.
És aquesta una visió cinematogràfica tan tremendament irreal i tan gratificant a la imaginació de l'autor com a la dels protagonistes d'Amacord i a la de l'espectador, el seu destinatari.
Cinema és doncs, i no altra cosa, el que s'ofereix aquí: no la història, que s'ha fet llegenda, que és blasmada amb humor, i no l'humor que ha estat vençut per la tendresa, ni aquesta, que ha estat coberta pel vel boirós de l'amargor.
Una visió no gens didàctica, però prou lúcida i sanament divertida, d'un passat que no fou millor però que fou i feu història. I que va ser possible en una Itàlia encara actual, especialment a la ruralia i als ambients populars. Film que s'empara en les formes sense ocultar el que hi havia i el que hi ha als fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada