Ana y los lobos 1972 Carlos Saura
Geraldine Chaplin, Fernando Fernán Gómez, José María Prada, Rafaela Aparicio
Immediatament després de retratar una ferotge caricatura del dictador amb El jardín de las delicias, Carlos Saura va dedicar el seu següent film a la il·lustració dels tres dimonis de la dictadura: el sexe, la milícia i la religió; respectivament identificats amb cada un dels tres fills d'una mare possessiva i dominant. Els esmentats elements esdevenen l'instrument executor de la repressió física i moral a la qual és sotmesa la institutriu estrangera que arriba a aquesta simbòlica mansió aïllada de la resta de la civilització.
Substituïm la casa per una Espanya separada de la resta d'Europa per alguna cosa més que els Pirineus i l'omnipotent figura paterna per un decrèpit dictador sotmés a un immens complex d'Edip, i la metàfora està servida al voltant d'aquests tres fills fàcilment identificables amb els principals tics d'un règim polític propens a deixar-se fotografiar al costat d'uniformes i sotanes. El personatge de Geraldine Chaplin encarna, d'una altra banda, la vulnerabilitat de qualsevol víctima propiciatòria d'aquest recinte claustrofòbic, opressiu i violent.
En els seus plantejament, doncs, Ana y los lobos va saber navegar entre la metàfora i la identificació tolerable amb els darrers anys de la dictadura. No calia ser excessivament perspicaç per a establir les oportunes equivalències, tanmateix matisades pels seus respectius intèrprets. Influït per Buñuel, Saura va delegar sobre José Vivó l'encarnació d'una obsessió sexual generada per la intatisfacció matrimonial. El prematurament desaparegut José María Prada encarna aquí el fantasma de les armes i la violència, mentre que un esplèndid Fernando Fernán Gómez es va encarregar de donar cos a la vessant mística d'aquesta família.
La gran troballa de repartiment, però, és la incorporació de Rafaela Aparicio en el paper matriarcal. Actriu identificada amb les comèdies populars de l'època, va saber transmetre la seva gran categoria artística quan va tenir ocasió i fa la impressió que el paper s'hagi escrit tot pensant en ella.
Substituïm la casa per una Espanya separada de la resta d'Europa per alguna cosa més que els Pirineus i l'omnipotent figura paterna per un decrèpit dictador sotmés a un immens complex d'Edip, i la metàfora està servida al voltant d'aquests tres fills fàcilment identificables amb els principals tics d'un règim polític propens a deixar-se fotografiar al costat d'uniformes i sotanes. El personatge de Geraldine Chaplin encarna, d'una altra banda, la vulnerabilitat de qualsevol víctima propiciatòria d'aquest recinte claustrofòbic, opressiu i violent.
En els seus plantejament, doncs, Ana y los lobos va saber navegar entre la metàfora i la identificació tolerable amb els darrers anys de la dictadura. No calia ser excessivament perspicaç per a establir les oportunes equivalències, tanmateix matisades pels seus respectius intèrprets. Influït per Buñuel, Saura va delegar sobre José Vivó l'encarnació d'una obsessió sexual generada per la intatisfacció matrimonial. El prematurament desaparegut José María Prada encarna aquí el fantasma de les armes i la violència, mentre que un esplèndid Fernando Fernán Gómez es va encarregar de donar cos a la vessant mística d'aquesta família.
La gran troballa de repartiment, però, és la incorporació de Rafaela Aparicio en el paper matriarcal. Actriu identificada amb les comèdies populars de l'època, va saber transmetre la seva gran categoria artística quan va tenir ocasió i fa la impressió que el paper s'hagi escrit tot pensant en ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada