Die bitteren Tränen der Petra von Kant 1972 Rainer Werner Fassbinder
Margit Carstensen, Hanna Schygulla, Irm Hermann, Eva Mattes
Si alguna cosa destacava als anys 70 del nou cinema alemany occidental era la personalitat creativa del jove bavar Fassbinder. La seva carrera artística, després d'una infantesa desintegrada per la postguerra i marcada per uns estudis de teatre, començava el 1967 amb el grup "teatre-acció" de Munich, una mena de faràndula i comuna, on es pretenia canalitzar l'expressivitat artística amb la denúncia política i associar la gesticulació juvenil amb la categoria de l'art clàssic i proper al living theatre.
Quan va fracasar l'experiència, Fassbinder, amb un grup de companys, van iniciar l'antiteatre, una nova orientació que fou un intent de síntesi entre la postura anàrquica inspirada en un nou surrealisme i la comunicació directa del teatre brechnià. Aquest grup poc després s'orientaria envers el cinema. És important recordar aquesta arrel teatral surrealista per entendre alguns aspectes essencials del seu cinema. Perquè, malgrat que la seva inventiva sigui prodigiosa i moltes les modalitats del seu estil, una constant llueix especialment: la paraula, radicalitzada pels extrems de l'antiteatre; i una gesticulació estàtica, pròpia d'una forma expressiva que pretén eliminar, no només l'art per l'art, sinó a més qualsevol forma de concentració poètica, amb mitjans eminentment artístics.
Les amargants llágrimes de Petra von Kant és una obra característica d'aquesta concepció estètica. L'estructura teatral és evident, i resta situada a la frontera entre la tragèdia i la cursileria, la realitat i el símbol. Tot es polaritza: l'espai vital, reduït a quatre parets; el sexe, concentrat en personatges femenins on l'home o mascle no hi té cabuda; el sentiment degradat a una solitud rabiosa, fortament amanida de lesbianisme; l'exotisme ambiental com una invitació al kitsch de l'alta escola.
La pel·lícula, així, és radicalment anti i trenca qualsevol norma clàssica. La càmera queda situada en un estat estàtic, gairebé investigant sobre les coses i les persones. Malgrat la dificultat temàtica del film, mai es perd la mesura, i podríem valorar-lo d'elegantment anti-pornogràfic. Encara que sembli contradictori, domina també un fort component moral, no perquè s'oferixin normes de conducte o se censurin conductes desviades, sinó perquè es dosmonten amb un cinisme visual impressionant els egoismes possessius en l'afecte d'aquelles dones.
Quan va fracasar l'experiència, Fassbinder, amb un grup de companys, van iniciar l'antiteatre, una nova orientació que fou un intent de síntesi entre la postura anàrquica inspirada en un nou surrealisme i la comunicació directa del teatre brechnià. Aquest grup poc després s'orientaria envers el cinema. És important recordar aquesta arrel teatral surrealista per entendre alguns aspectes essencials del seu cinema. Perquè, malgrat que la seva inventiva sigui prodigiosa i moltes les modalitats del seu estil, una constant llueix especialment: la paraula, radicalitzada pels extrems de l'antiteatre; i una gesticulació estàtica, pròpia d'una forma expressiva que pretén eliminar, no només l'art per l'art, sinó a més qualsevol forma de concentració poètica, amb mitjans eminentment artístics.
Les amargants llágrimes de Petra von Kant és una obra característica d'aquesta concepció estètica. L'estructura teatral és evident, i resta situada a la frontera entre la tragèdia i la cursileria, la realitat i el símbol. Tot es polaritza: l'espai vital, reduït a quatre parets; el sexe, concentrat en personatges femenins on l'home o mascle no hi té cabuda; el sentiment degradat a una solitud rabiosa, fortament amanida de lesbianisme; l'exotisme ambiental com una invitació al kitsch de l'alta escola.
La pel·lícula, així, és radicalment anti i trenca qualsevol norma clàssica. La càmera queda situada en un estat estàtic, gairebé investigant sobre les coses i les persones. Malgrat la dificultat temàtica del film, mai es perd la mesura, i podríem valorar-lo d'elegantment anti-pornogràfic. Encara que sembli contradictori, domina també un fort component moral, no perquè s'oferixin normes de conducte o se censurin conductes desviades, sinó perquè es dosmonten amb un cinisme visual impressionant els egoismes possessius en l'afecte d'aquelles dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada