Love at Large 1990 Alan Rudolph
Tom Berenger, Elizabeth Perkins, Anne Archer, Ted Levine
Com a bon deixeble de Robert Altman -capaç de convertir la trajectòria dels protagonistes de Short Cuts en una metàfora de la societat nord-americana-, el realitzador Alan Rudolph també construeix els seus films amb una estructura coral.
En el cas d'Amor perseguit, la lletra d'una cançó de Leonard Cohen -"No hi ha remei per a l'amor"- i la primera seqüència -una panoràmica que s'introdueix per la finestra d'un apartament arrasat per una autèntica batalla domèstica- donen el to sentimental que la resta del film no desmereix. Però, ràpidament, la professió del protagonista -un detectiu privat que treballa pel seu compte- també apropa la narració als codis del cinema negre.
Que el detectiu que interpreta Tom Berenger no ès Bogart queda clar tan aviat ensopega amb els llums dels locals nocturns que freqüenta. Però Amor perseguit aconsegueix desenvolupar una trama tan absurda i complicada com la que va consagrar El son etern com una de les obres mestres del gènere. Si ens atenem als fets argumentals, el protagonista és contractat per seguir un home, però s'equivova de pista i s'introdueix en la vida privada d'un altre personatge, mentre ell mateix ès perseguit per una altra detectiu contractada per la seva gelosa companya, que vol tenir constància de les seves indidelitats conjugals. Això no obstant, més enllá d'aquest artifici narratiu tan buit com un globus, Amor perseguit juga a plaer amb la ruptura dels convencionalismes i les falses aparences.
A partir d'un joc de mirades furtives, teleobjectius, prismàtics i d'altres indiscrecions, Rudolph abandona progressivament el món de realitat fins a penetrar en un univers fictici regit per les regles de l'atzar, els capricis de l'amor o el joc de les aparences. No és casual que l'home a seguir es digui Rick -com el personatge de Bogart a Casablanca- o que la protagonista femenina respongui que "només sento els batecs del meu cor" quan algú li pregunta si és que ha sentit algún soroll sospitós.
En el cas d'Amor perseguit, la lletra d'una cançó de Leonard Cohen -"No hi ha remei per a l'amor"- i la primera seqüència -una panoràmica que s'introdueix per la finestra d'un apartament arrasat per una autèntica batalla domèstica- donen el to sentimental que la resta del film no desmereix. Però, ràpidament, la professió del protagonista -un detectiu privat que treballa pel seu compte- també apropa la narració als codis del cinema negre.
Que el detectiu que interpreta Tom Berenger no ès Bogart queda clar tan aviat ensopega amb els llums dels locals nocturns que freqüenta. Però Amor perseguit aconsegueix desenvolupar una trama tan absurda i complicada com la que va consagrar El son etern com una de les obres mestres del gènere. Si ens atenem als fets argumentals, el protagonista és contractat per seguir un home, però s'equivova de pista i s'introdueix en la vida privada d'un altre personatge, mentre ell mateix ès perseguit per una altra detectiu contractada per la seva gelosa companya, que vol tenir constància de les seves indidelitats conjugals. Això no obstant, més enllá d'aquest artifici narratiu tan buit com un globus, Amor perseguit juga a plaer amb la ruptura dels convencionalismes i les falses aparences.
A partir d'un joc de mirades furtives, teleobjectius, prismàtics i d'altres indiscrecions, Rudolph abandona progressivament el món de realitat fins a penetrar en un univers fictici regit per les regles de l'atzar, els capricis de l'amor o el joc de les aparences. No és casual que l'home a seguir es digui Rick -com el personatge de Bogart a Casablanca- o que la protagonista femenina respongui que "només sento els batecs del meu cor" quan algú li pregunta si és que ha sentit algún soroll sospitós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada