Aimer, boire et chanter 2014 Alain Resnais
Sabine Azéma, Hippolyte Girardot, Caroline Silhol
Aquesta és la darrera pel·lícula que va dirigir el realitzador francès, però no es tracta d'un testament cinematogràfic.
Resnais va fer films tan importants com ara Hiroshima, mou amour o L'any passat a Marienbad, entre molts altres, amb una població de móns vivents que no tenien capacitat per recordar la seva pròpia història. Paradoxalment, a mesura que avança, la seva filmografia sembla més lleugera, propera al vodevil francès. Però això no és res més que un miratge.
Arriba un moment en la trajectòria del director en què les peces escèniques d'Alan Ayckbourn esdevenen una mena de fetitxe. Allà troba el que sempre ha cercat en la seva obra: una lleugeresa aparent que ens porti cap a reflexions abismals, una mena de joc entre el teatre i la vida que acabi fent preguntes sobre la ficció, sobre la vida representada, sobre com mirar les grans qüestions de l'existència sense semblar pedant o pretenciòs. En això consisteix, un cop més, aquest darrer film.
Es tracta de comediants, gent de teatre qie prepara una obra, com si fóssim a una pel·lícula de Jacques Rivette. Però mai no veiem l'escenari. Són els vincles personals dels personatges la matèria principal del film. Ben lluny del realisme, Resnais filma tot plegat com una mena de còmic colorista, amb una elegància gestual gairebé abstracta.
El resultat és un petit mosaïc vibrant alhora que melancònic, una reflexió sobre les relacions humanes que no vol donar lliçons però sí que fa preguntes.
I si només ens podem relacionar des de darrere de les nostres màscares?
Resnais va fer films tan importants com ara Hiroshima, mou amour o L'any passat a Marienbad, entre molts altres, amb una població de móns vivents que no tenien capacitat per recordar la seva pròpia història. Paradoxalment, a mesura que avança, la seva filmografia sembla més lleugera, propera al vodevil francès. Però això no és res més que un miratge.
Arriba un moment en la trajectòria del director en què les peces escèniques d'Alan Ayckbourn esdevenen una mena de fetitxe. Allà troba el que sempre ha cercat en la seva obra: una lleugeresa aparent que ens porti cap a reflexions abismals, una mena de joc entre el teatre i la vida que acabi fent preguntes sobre la ficció, sobre la vida representada, sobre com mirar les grans qüestions de l'existència sense semblar pedant o pretenciòs. En això consisteix, un cop més, aquest darrer film.
Es tracta de comediants, gent de teatre qie prepara una obra, com si fóssim a una pel·lícula de Jacques Rivette. Però mai no veiem l'escenari. Són els vincles personals dels personatges la matèria principal del film. Ben lluny del realisme, Resnais filma tot plegat com una mena de còmic colorista, amb una elegància gestual gairebé abstracta.
El resultat és un petit mosaïc vibrant alhora que melancònic, una reflexió sobre les relacions humanes que no vol donar lliçons però sí que fa preguntes.
I si només ens podem relacionar des de darrere de les nostres màscares?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada